Teresa Claramunt

Anarcosindicalisme

En el si d’una família de treballadors de la indústria tèxtil, Teresa Claramunt va néixer a Sabadell el 1862. Va dedicar la seva vida a treballar per la justícia social i la millora de les condicions laborals dels treballadors. Activista anarcosindicalista, obrera del tèxtil i creadora de la primera organització feminista, Claramunt era una habitual en vagues i mítings per la defensa dels drets de la classe obrera. Va passar per diverses presons i va morir el 1931.

Amb només dinou anys, Teresa Claramunt ja va participar en la vaga de les set setmanes, una mobilització que es va estendre des de finals de maig i fins a mitjans de juliol de 1883 a la zona del Vallès per reivindicar la jornada de deu hores. Amb vint-i-dos anys va participar en la fundació de la Secció Vària de Treballadors Anarco-col·lectivistes de Sabadell, que lluitava per l’emancipació de les persones de tots dos sexes. Dos anys més tard, quan tenia vint-i-quatre anys, va crear una associació de dones treballadores.

El 1891 Claramunt va ser cofundadora de la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, considerada la primera agrupació feminista del país. Des d’aquí, es reclamaven els drets laborals i socials de les dones, així com la seva emancipació. Aquesta entitat denunciava la doble explotació, de classe i de gènere, que patien les obreres i va emprendre un seguit d’iniciatives com la publicació de llibres, l’organització de xerrades o tasques de suport per a dones amb pocs recursos. Al carrer de Sant Pau, les integrants de l’associació van fundar el Foment de la Instrucció Lliure, una escola laica amb classes nocturnes gratuïtes. El 1898 la Societat Autònoma de Dones de Barcelona va esdevenir la Societat Progressiva Femenina, amb seu a la vila de Gràcia.

La historiadora María Amalia Pradas és l’autora del llibre Teresa Claramunt, la virgen roja barcelonesa. Pradas recorda que Claramunt va ser la pionera de les reivindicacions femenines en el camp de les idees llibertàries del segle XIX. A més, l’activista va estar present en tots els moviments reivindicatius de finals del segle XIX i principis del XX. Tot això va convertir Claramunt en una sospitosa habitual que va ser empresonada en diferents ocasions.

Després de la bomba del Liceu de 1893, va ser detinguda i tancada a Montjuïc juntament amb altres companys anarquistes. Uns anys més tard, ens trobem ja el 1896, Claramunt fou empresonada de nou després de l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous. El procés de Montjuïc és el nom amb què es coneix la persecució del moviment anarquista després d’aquest atemptat. També els pares de Federica Montseny, Teresa Mañé i Joan Montseny, foren detinguts. Passat un temps, Claramunt seria detinguda altre cop i deportada a Saragossa pels fets de la Setmana Tràgica de 1909. A Saragossa va seguir lluitant pels seus ideals, va contribuir a l’organització del moviment anarcosindicalista aragonès i va impulsar la vaga de 1911.

Teresa Claramunt era conscient de la importància de la comunicació. En aquest sentit, va escriure articles i opuscles interessants com La mujer: consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre. Va col·laborar amb la revista La Luz del Porvenir, revista feminista fundada per Amàlia Domingo. La revista estava escrita per dones i adreçada a elles i va defensar la igualtat de sexes durant els seus vint anys d’existència.

Va destacar també en la faceta d’oradora. Era una veu esperada i aclamada als mítings i per això es feia imprescindible als actes revolucionaris. Podem citar, per exemple, el míting obrer del Circ Espanyol de 1902, on va cridar a la solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic. Aquest va ser un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona que va tenir lloc entre els dies 17 i 24 de febrer del mateix any 1902.

El 1924 Claramunt va tornar a Barcelona. Afectada d’una paràlisi, va viure allunyada de la vida pública fins a la seva mort el 12 d’abril de 1931, dos dies abans de la proclamació de la Segona República. El diagnòstic de la paràlisi progressiva se sumava a un estat de salut ja delicat que venia arrossegant d’un temps ençà. Els maltractaments soferts a les presons expliquen, en bona part, la seva precària salut.

Teresa Claramunt va destacar per reclamar incansablement els drets de les dones a participar en la vida política, social i econòmica. Les creences anarquistes i la lluita sindical van dirigir la seva trajectòria vital i política. El seu ideari va quedar ben recollit en algun dels seus escrits. Reproduïm un fragment d’un article de 1900 que demostra el seu compromís amb l’emancipació femenina:

“Deixeu-vos, amigues meves, d’aquestes mentides que us ensenyen les religions totes. Desterreu lluny, ben lluny, aquestes preocupacions que us tenen, com als esclaus del segle XIII, amb un dogal que no us deixa moure perquè no penetreu en la senda de la raó. La meva veu no arriba a totes vosaltres, companyes estimades; però sigueu les que sigueu les que llegiu aquestes línies que dicta un cor que sent i un cervell que pensa, no oblideu que la dona s’ha de preocupar per la seva sort, ha de llegir els llibres que ensenyen, com ho són les obres àcrates, ha d’associar-se amb les seves germanes i formar càtedres populars on aprendre a discutir o per anar aprenent el que ens convé saber”.

Bibliografia

– Miret, Núria, Barcelonines. 1001 històries, L’Arca, Barcelona, 2017.

Articles

– Rotger, Agnès, Teresa Claramunt, lluitadora incansable, Sàpiens, 11 d’abril de 2020 (Data de consulta: 4 de maig de 2020).
5 pioneres de la defensa dels drets laborals, Sàpiens, 11 d’abril de 2020 (Data de consulta: 4 de maig de 2020).
Les lluitadores socials catalanes i espanyoles, Universitat Pompeu Fabra (Data de consulta: 4 de maig de 2020).