Ruanda, la reconciliación obligada

La situació a Ruanda divuit anys després del genocidi

Direcció: Oriol Andrés, Carlos Castro, Gemma Garcia i Iolanda Parra

Any: 2012

Producció: Associació de Periodisme Fora de Quadre / Col·lectiu de periodistes Contrast

El documental Ruanda, la reconciliación obligada se centra en la situació al país africà anys després del genocidi de 1994. Concretament, s’hi mostren programes de reconciliació que s’han desenvolupat per facilitar la convivència després del sagnant episodi. Les xifres donades al principi del documental són esfereïdores. En tan sols tres mesos, d’abril a juny de 1994, va haver-hi més de 800.000 morts, més de 250.000 dones violades, 95.000 infants orfes i dos milions de refugiats.

Com afirma Christopher Kayumba, investigador i analista polític entrevistat al documental, un genocidi no és mai un accident, sinó que respon a una organització i preparació prèvies. L’historiador Jaume Suau recorda que es tracta d’un “pla organitzat de manera meticulosa i planificat durant molt temps, que pretenia l’extermini d’un sector de la població que, pressuposadament, formava part d’una ètnia diferent”.

Els mitjans de comunicació occidentals han suggerit sovint que el genocidi de Ruanda és conseqüència dels odis entre dues ètnies. Es tracta d’una simplificació que no té en compte que en tot conflicte armat existeix un cúmul de causes interrelacionades. Els hutus i els tutsis no són grups ètnics diferenciats. Com diu Jean Baptiste Habyalimana, membre de la Comissió Nacional d’Unitat i Reconciliació, els hutus, els tutsis i els twa eren grups socials. Els hutus es dedicaven al camp, els tutsis a la ramaderia i els twa a l’artesania. Podia passar-se d’un grup a l’altre fins a l’any 1933, quan es va fixar al carnet d’identitat el grup ètnic de pertinença.

Sens dubte, els colonitzadors de Ruanda van instrumentalitzar l’autoritat dels tutsis per consolidar el seu domini. L’estratègia “divideix i venceràs” va aplicar-se fins a les darreres conseqüències. Es va establir una mena d’aliança entre els administradors belgues i els notables tutsis i, d’aquesta manera, van enfortir-se les divisions, tot construint identitats oposades. Consegüentment, els tutsis van augmentar els seus poders i les desigualtats socials van augmentar. Tot això va anar afavorint el naixement de sentiments de rancúnia i frustració entre alguns hutus.

Un any abans de la independència de Ruanda va haver-hi alguns canvis i els belgues i l’església catòlica van ajudar els hutus. Hi ha molts factors que expliquen aquesta nova actitud dels colonitzadors, com el context internacional o les transformacions de la societat ruandesa. Els tutsis van aconseguir una important posició política i van participar de la ideologia anticolonialista. Paral·lelament, va créixer una elit hutu que va guanyar poder econòmic. Els belgues van reconèixer les independències de Ruanda i Burundi el 1962. A partir d’aquí, les tendències d’ambdós estats van ser heterogènies fins a l’any 1994. A Ruanda, van abundar les polítiques en contra dels tutsis mentre que a Burundi aquests controlaven el país. Durant els primers anys de la independència ruandesa, milers de tutsis marxaren a l’exili, sobretot a Uganda.

El general Juvénal Habyarimana va donar un cop d’estat a Ruanda el 1973 i es va situar al capdavant d’una dictadura. Tutsis d’origen ruandès que residien a Uganda i volien retornar a casa van formar el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Les seves incursions van fer perillar el govern d’Habyarimana fins que l’any 1990 milers de militants del FPR van envair el país. Després de diversos enfrontaments, va signar-se la pau d’Arusha el 1993, que contemplava l’aparició d’institucions de transició i la participació dels tutsis al govern i a l’exèrcit ruandès. Els hutus més radicals, en desacord amb aquestes mesures, van començar a preparar el terreny per al genocidi. El 6 d’abril de 1994 Habyarimana va morir en un atemptat. Els extremistes hutus van acusar el FPR i van cridar a la violència contra els tutsis.

Davant la massacre ruandesa, la comunitat internacional va observar passiva i les Nacions Unides van ser incapaces d’impedir el genocidi. El general Dallaire, el cap de la MINUAR (Missió de les Nacions Unides per a l’Assistència a Ruanda), va declarar el 21 d’abril del 1994 que cinc mil soldats ben equipats i amb llibertat per enfrontar-se al poder hutu bastarien per aturar el genocidi. Això no obstant, el Consell de Seguretat va ordenar la retirada de les tropes de la MINUAR amb l’excepció de dos-cents setanta soldats. El periodista Philip Gourevitch opina que “su limitadísimo mandato les permitía poco más que agacharse detrás de sus sacos de arena y observar”.

Ruanda, la reconciliación obligada és un documental de contingut social i històric. Els directors visiten Ruanda anys després del genocidi per conèixer les polítiques de reconciliació. Es tracta d’un assumpte d’enorme complexitat, ja que els assassinats es van cometre entre veïns i les ferides són molt recents. Segons dades aportades per Jaume Suau, les matances van afectar al voltant del 75 o 80% de la minoria tutsi. També van ser assassinats hutus moderats i, en total, un 10% de la població del país va morir. És evident, doncs, que el camí cap a la reconciliació és molt complicat.

El documental ens mostra, per exemple, les trobades que s’impulsen entre víctimes i executors de la matança. Assistim, concretament, a la relació entre Thacien Nkundiye, un executor del genocidi, i Laurance Mukaremera, una víctima. Nkundiye, que va ser condemnat per un tribunal gacaca, explica que en aquests reencontres els culpables temien que les víctimes busquessin venjança, mentre que els supervivents creien que els executors voldrien perpetrar un nou genocidi.

A les presons es duen a terme activitats que preparen els presos per al perdó, però els especialistes reconeixen que no es pot obligar les víctimes a perdonar i que es tracta d’un procés. Mukaremera diu davant les càmeres que el primer cop no va voler rebre Nkundiye, però que la segona vegada sí que va acceptar. Va parlar amb els seus familiars i entre tots van decidir reunir-se amb ell i perdonar-lo.

Amb el documental tenim notícia també d’altres iniciatives per a la reconciliació com la construcció de cinc pobles per al que s’anomena una reconciliació pràctica, que comporta la convivència de botxins i víctimes que desenvolupen cooperativament activitats econòmiques. Tharcisse Karugarama, que va ser ministre de justícia de Ruanda, explica que milers de persones demanaven justícia després del genocidi. Per ell, aplicar la justícia occidental hauria significat molta lentitud en la resolució dels casos. Per això, es va optar pels tribunals gacaca, un sistema tradicional de resolució de conflictes que s’utilitzava abans de l’arribada dels colons. Coneixem, d’aquesta manera, alguns trets d’aquesta justícia, que no està basada, com en el cas occidental, en l’assistència i la representació. També s’apunten certes limitacions o problemes. Tot i que se l’acusa de no complir els estàndards internacionals, Karugarama defensa la seva eficàcia.

El documental també es refereix a la situació de les dones. Durant l’extermini, la violació va ser usada com arma de guerra. Dones tutsis i dones hutus casades amb tutsis van ser violades sistemàticament. Amb el temps les supervivents han anat creant xarxes de cooperació i ajuda mútua. Odile Gakire Katese és la fundadora d’Ingoma Nshya, un grup de percussió per a dones que les ajuda en la seva reconstrucció moral i física. Tradicionalment, només determinats homes podien tocar el tambor, però després de genocidi les dones van anar ocupant espais que abans els eren vetats.

Jean Hatzfeld va interrogar víctimes i executors del genocidi de Ruanda als seus llibres La vida al desnudo. Voces de Ruanda i Una temporada de machetes. En aquest segon llibre, Pio Mutungirehe, un empresonat preguntat per Hatzfeld, reconeix que les matances eren més greus per a les dones, ja que podien ser violades i obligades a veure morir els fills abans de ser assassinades.

Ruanda, la reconciliación obligada és un documental complet i interessant sobre la situació a Ruanda divuit anys després del genocidi. Compta amb moltes veus que van viure i patir la massacre i que ens ofereixen una panoràmica de la reconciliació al país. També ens endinsem en la vida diària de ruandesos i observem com han aconseguit afrontar la vida després de tant dolor. El títol del documental és encertat i il·lustratiu. Per poder conviure la reconciliació es fa obligada, tot i que no per això deixa de ser complexa. Per aconseguir la reconciliació és fonamental promoure la veritat i garantir la justícia, la reparació de les víctimes i la no repetició.

El documental s’apropa a un conflicte que en general ha estat ignorat a Europa malgrat que només han passat vint-i-sis anys. Àfrica continua sent el continent oblidat i les declaracions de Romeo Dallaire, general de la MINUAR, l’any 1997 manifesten la corresponsabilitat de la comunitat internacional en el que va succeir.

No he empezado de verdad el duelo por la apatía y el absoluto desinterés de la comunidad internacional, y especialmente del mundo occidental, ante la situación desesperada de los ruandeses. Porque, fundamentalmente, siendo sincero y franco, ¿a quién demonios le importaba Ruanda? Quiero decir, afrontemos la verdad. Esencialmente ¿cuántas personas se acuerdan todavía del genocidio de Ruanda? Conocemos el genocidio de la Segunda Guerra Mundial porque se implicó todo el equipo. Pero ¿quién se implicó realmente en el genocidio de Ruanda? ¿Quién ha llegado a captar que se asesinó, se hirió y se desplazó a más personas en tres meses y medio que en toda la campaña de Yugoslavia a la que dedicamos sesenta mil tropas y todo el mundo occidental estaba allí volcando miles de millones, intentando todavía solucionar el problema? ¿Cuánto se está haciendo en realidad para solucionar el problema ruandés? ¿Quién se lamenta de Ruanda, quién lo vive y quién vive sus consecuencias? Quiero decir, hay cientos de ruandeses a los que conocía personalmente y a los que encontré masacrados junto con todas sus familias – cadáveres hasta aquí – pueblos completamente borrados del mapa… y nosotros dábamos esta información a diario y la comunidad internacional seguía mirando” .

Bibliografia

  • Gourevitch, Philip, Queremos informarle de que mañana seremos asesinados junto con nuestras familias: historias de Ruanda, Ediciones Destino, Barcelona, 1999.
  • Hatzfeld, Jean, La vida al desnudo. Voces de Ruanda, Ediciones Turpial S.A, Madrid, 2005.
  • Hatzfeld, Jean, Una temporada de machetes, Editorial Anagrama, Barcelona, 2004.
  • Suau, Jaume, Rwanda, guerra i pau. Les claus per entendre un conflicte, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.

RUANDA. La reconciliación obligada from Fora de Quadre on Vimeo.