La repressió franquista sobre les dones. Les tretze roses i altres lluites

El franquisme i la repressió als primers anys de la dictadura

La dictadura franquista es va caracteritzar per una dura repressió contra els republicans. “Si es necesario fusilaré a media España” són paraules pronunciades pel dictador Franco l’any 1938. Com recull l’historiador Bernat Muniesa a Dictadura y Transición. La España lampedusiana, Franco no va trigar en dur aquestes paraules a la pràctica. El règim franquista va matar des del principi i fins al darrer dia, ja que es van signar penes de mort fins a les acaballes de la dictadura.

El primer volum de Dictadura y Transición es titula La dictadura franquista. El primer capítol, “La forja del esperpento. España año cero: 1939-1940”, fa referència a la situació immediata després de la Guerra Civil (1936-1939). Muniesa fa una al·lusió a la gran pel·lícula de Rossellini titulada Germania anno cero per indicar que estem tan sols a l’inici d’una llarga dictadura franquista. Després de tres anys de guerra, la precarietat, la fam i el desengany envaïen bona part de la població espanyola. Els republicans intentaven fugir a l’exili. Alguns van marxar a França, d’altres a Amèrica i molts van ser afusellats durant els primers anys de la dictadura.

“¡Viva la muerte! Tiempos de veganza” és el títol del segon capítol, que se centra en el període de 1939 a 1945 i en la forta repressió contra els vençuts que es va instaurar durant el naixement de la dictadura. Es produïen afusellaments diàriament i aquests només van començar a minvar quan la trajectòria de la Segona Guerra Mundial evidenciava la derrota feixista. Com bé apunta Muniesa: A partir de entonces aquella exacerbación se moderó, en parte también porque, bien, apenas quedaba ya nadie a quien culpabilizar”. La xifra d’exiliats és també incerta, però se sap que milers d’espanyols van fugir a França travessant la frontera per Catalunya entre els mesos de gener i març de 1939. Altres van agafar vaixells rumb a Amèrica. Mentre alguns van tornar després d’uns anys, d’altres viurien tota la vida a l’exili.

El cas de les anomenades Tretze roses és només un exemple de la repressió franquista després de la Guerra Civil. El 5 d’agost de 1939, quan feia pocs mesos del final del conflicte bèl·lic, tretze noies, moltes pertinents a les Joventuts Socialistes Unificades, van ser afusellades pel règim. Tenien entre 18 i 29 anys. Moltes d’elles eren menors d’edat, ja que en aquell moment s’era major d’edat als 21 anys.

El periodista Carlos Fonseca va recuperar la història d’aquestes dones al seu llibre Las trece rosas rojas, que va inspirar la pel·lícula d’Emilio Martínez Lázaro. Les tretze roses eren Virtudes González, Pilar Bueno, Carmen Barrero, Dionisia Manzanero, Ana López, Martina Barroso, Victoria Muñoz, Elena Gil, Luisa Rodríguez, Joaquina López, Blanca Brisac, Julia Conesa y Adelina García.

José Pena, que havia estat nomenat recentment secretari general de les Joventuts Socialistes Unificades, va ser detingut per la policia l’11 de maig de 1939. Tan sols portava un mes en llibertat, ja que el 10 d’abril va arribar a Madrid després d’haver estat empresonat i posat en llibertat a València. José Pena va ser torturat i va acabar donant les dades dels seus companys de les joventuts. Les tretze roses estaven entre els noms revelats per Pena.

El 3 d’agost del mateix any les tretze roses van anar a judici i van ser condemnades a mort per adhesió a la rebel·lió. Juntament amb elles també van ser condemnats quaranta-tres homes. Alguns eren amics, familiars o companys de partit. En total, van ser cinquanta-set condemnes a mort de joves que amb prou feines arribaven als vint anys. Les noies van intentar, sense èxit, escriure peticions d’indult, però dos dies més tard van ser afusellades. Carlos Fonseca inclou al seu llibre algunes de les cartes que van escriure per acomiadar-se dels seus familiars.

Les xifres dels represaliats pel franquisme ballen una mica en funció de l’historiador. Tinguem en compte que el règim es va encarregar d’amagar aquestes dades. L’historiador hispanista Paul Preston parla de 180.000 víctimes mortals en total. La major part dels historiadors aporten xifres que oscil·len entre els 140.000 i 200.000 morts a causa de la repressió de la dictadura.

Pel que fa a la situació de les dones durant el franquisme, van patir, igual que els homes, la repressió en forma d’afusellaments, empresonaments i tortures, però a més van ser víctimes d’una repressió de gènere. “El niño mirará al mundo, la niña mirará al hogar” va ser una frase que es va publicar a la revista Consigna, un dels aparells de la Secció Femenina que estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, la germana del fundador de la Falange. Aquesta organització, l’església i el sistema educatiu van encarregar-se d’imposar un sistema patriarcal allunyat de qualsevol possibilitat d’emancipació femenina.

Sobretot a les zones rurals, les dones que no s’havien sumat al cop d’estat militar van ser sovint humiliades. Eren obligades a beure oli de ricí, que els provocava diarrees, i se’ls rapava els cabells. Amb aquestes pràctiques es pretenia vexar les dones que havien transgredit els estereotips de la feminitat tradicional. L’objectiu era que abandonessin les idees de llibertat i retornessin a les tasques domèstiques de la llar.

Marta Borraz, al reportatge La doble represión de Franco sobre la mujer, manifesta la situació que vivien moltes empresonades. Sovint les dones no tenien amb qui deixar els fills i els infants anaven amb elles a la presó. Molts d’aquests nens i nenes acabarien morint entre reixes i d’altres serien separats de les seves mares. El psiquiatre i militar Antonio Vallejo-Nájera va promoure la separació dels nens de les mares “roges” per evitar que els menuts es “contagiessin” de les seves ideologies.

Les presons de dones estaven en mans d’ordes religiosos. Les monges coaccionaven les preses perquè retornessin als ideals de l’església i bategessin els fills. Las Ventas, la presó madrilenya on van estar tancades les tretze roses, és un dels exemples de la situació de les empresonades durant els primers anys del franquisme. Allà van arribar a conviure 3500 dones, tot i que la presó estava pensada per un màxim de 500. Per tot això, se la va batejar com a magatzem de recluses.

Malgrat la dura repressió, moltes dones van seguir lluitant de forma clandestina pels seus ideals i pels drets femenins. Tot i que elles no acostumaven a ocupar càrrecs directius en organitzacions, van participar activament en accions antifranquistes, com manifestacions, pintades o repartiment de propaganda política. Així doncs, i encara que sovint no se n’ha parlat, les dones van assumir un paper rellevant en les lluites polítiques, sindicals i socials en contra del franquisme. El moviment feminista, per la seva banda, va anar adquirint més pes a partir dels anys setanta, quan les dones es van organitzar per defensar una sèrie de drets com el divorci o l’avortament.

Bibliografia

  • Fonseca, Carlos, Las trece rosas rojas, Temas de hoy, Madrid, 2004.
  • Muniesa i Brito, Bernat, Dictadura y Transición. La España lampedusiana. I: La dictadura franquista. 1939-1975, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2005.

Articles: