El moviment pels drets civils dels afroamericans. El cas de Rosa Parks

Rosa Parks, fermesa i compromís

Rosa Parks va ser una activista pels drets dels afroamericans als Estats Units. Nascuda el 1913, va protagonitzar un fet que suposaria un punt d’inflexió en la lluita pels drets de la comunitat negra. L’1 de desembre de 1955 Parks va negar-se a cedir el seient de l’autobús a un passatger blanc. Aquest acte va implicar que fos arrestada, empresonada i condemnada per incompliment de l’ordenament municipal de Montgomery.

Els autobusos de Montgonery tenien, aleshores, uns seients reservats per als afroamericans a la part final del vehicle. Les quatre primeres fileres eren només per a la població blanca i la resta de seients era per als altres, que representaven un 75% del total d’usuaris dels busos municipals. Les fileres del mig només podien ser ocupades per negres en cas que no hi hagués passatgers blancs drets.

Les discriminacions anaven més enllà, ja que els afroamericans havien de comprar el bitllet a la part davantera del bus, però després havien de baixar i pujar pel darrere. En algunes ocasions, l’autobús tancava les portes mentre anaven d’una porta a l’altra i els passatgers es quedaven fora amb el bitllet ja comprat.

Ja amb anterioritat, concretament el 2 de març del mateix any 1955, Claudette Colvin havia estat detinguda pel mateix motiu que Rosa Parks, però l’acció de Parks és recordada sobretot perquè va generar una cadena de protestes contra la companyia d’autobusos de Montgomery. Uns cinquanta líders afroamericans van capitanejar un boicot contra els autobusos que va durar 381 dies i que va acabar amb l’abolició de la llei local de segregació entre la població blanca i la negra.

Inicialment, les autoritats van pensar que el boicot duraria poc perquè les famílies necessitaven desplaçar-se per anar a treballar. Tanmateix, els usuaris van preferir buscar mitjans de transport alternatius a l’autobús, ja fossin les bicicletes, els automòbils compartits o fins i tot les llargues caminades fins a arribar als llocs de feina.

La vida de Rosa Parks és “la història d’una vida essent rebel”. Així es recull al llibre sobre l’activista escrit per Jeanne Theoharis. Ja de petita Parks va quedar molt tocada per escrits racistes que van arribar a les seves mans. De fet, Parks, d’igual forma que els altres infants negres de la seva generació, va viure una infantesa marcada per la segregació racial.

En l’àmbit educatiu, els nens negres anaven a una escola diferent de la dels blancs. A més, mentre els blancs assistien a classe durant nou mesos, els negres només ho feien durant cinc o sis mesos. L’activista va ser testimoni de la construcció d’una escola per als blancs finançada amb diners públics, amb els impostos que pagava tant la població blanca com la negra. En canvi, les escoles negres havien de construir-se sense l’ajuda de cap administració. La desigual educació significava, a llarg termini, que els blancs continuaven accedint als millors llocs de feina i seguia perpetuant-se, així, la discriminació econòmica.

Rosa Parks també va patir intimidacions sexuals per part d’un home blanc mentre treballava fent feines domèstiques. Parks va respondre oposant resistència i plantant cara a l’abusador. La seva besàvia, que havia estat esclava, també havia sofert violència sexual per part del seu amo. Les dones negres que treballaven a cases de blancs s’havien d’afrontar contínuament a episodis d’agressions i abusos sexuals i estaven completament desemparades.

Ja en plena Segona Guerra Mundial, Rosa Parks va començar a inquietar-se per les paradoxes de la democràcia americana. Ciutadans negres defensaven les llibertats dels Estats Units a la guerra, però després eren mancats d’aquestes mateixes llibertats i de la igualtat al seu propi país. Totes aquestes experiències van convertir Rosa Parks en una activista convençuda de la lluita pels drets civils dels afroamericans.

Als anys quaranta Parks va començar a col·laborar amb alguns dirigents locals del moviment a Montgomery. Aquesta dècada, la menys recordada de la lluita contra la segregació racial als Estats Units, va ser la més dura i feixuga, però també la que va posar els fonaments per a les victòries posteriors. Sense la feina de la dècada dels quaranta, no s’hagueren assolit els èxits dels anys cinquanta i seixanta.

El 27 de febrer de 2013 el llavors president dels Estats Units, Barack Obama, i representants demòcrates i republicans del Congrés es van unir per retre homenatge a Rosa Parks. Per primer cop es posava una estàtua de cos sencer d’una persona negra al Capitoli dels Estats Units.

Es va veure com un gran avenç per a la igualtat en aquell país, però curiosament aquell mateix dia el Tribunal Suprem derogava la secció 4b de la Llei de Drets Electorals en considerar-la anacrònica per estar basada en fets de quaranta anys enrere i no en l’actualitat. Aquesta secció implicava que estats i municipalitats amb antecedents de discriminació de votants haguessin de presentar davant del Departament de Justícia qualsevol canvi en els seus procediments de votació. Es pretenia evitar, d’aquesta forma, que es coartés el dret de vot. Per a Jeanne Theoharis, autora del llibre La vida rebel de Rosa Parks, “el Tribunal Suprem feia un pas més per desfer una de les fites per les quals Rosa Parks i els seus companys van lluitar durant tantes dècades. Una estàtua commemorativa es considerava més important que la protecció dels drets legals dels votants”.

Certament, el moviment pels drets civils dels afroamericans va aconseguir resultats molt significatius. No obstant això, i sense subestimar les victòries d’aquest moviment, molts afroamericans segueixen vivint situacions de discriminació. Així ho demostren alguns informes que es refereixen, per exemple, a l’existència de salaris desiguals. Segons una enquesta realitzada per Gallup l’any 2013, el 69% dels afroamericans creia que tenien menys possibilitats que els blancs d’aconseguir un bon lloc de feina. D’altra banda, els informes anuals d’organitzacions com Amnistia Internacional posen en relleu els nombrosos casos de violència policial que segueixen afectant la població negra. Per tot això, la lluita de Rosa Parks, d’Edgar Nixon o de Martin Luther King, entre d’altres, és un projecte que encara no ha acabat i que ha de seguir defensant-se.

Bibliografia

• Theohairs, Jeanne, La vida rebel de Rosa Parks, Sembra Llibres Coop., València, 2018.

Vídeos sobre Rosa Parks

Vídeo sobre el boicot als autobusos de Montgomery