feminisme_colonialime

Feminismes i colonialisme

Imperialisme i opressió

L’imperialisme cultural és un dels efectes del colonialisme que s’ha perllongat fins als nostres dies. El colonialisme va imposar el cànon occidental com l’únic vàlid, mentre que les cultures autòctones eren marginades i menyspreades. En el cas de les dones, s’ha parlat d’una doble colonització, ja que van sofrir l’imperialisme cultural com la resta de la població dels seus països, però alhora també patien les imposicions patriarcals de les pròpies cultures.

Dones de l’anomenat Tercer Món han qüestionat la voluntat universal del feminisme occidental. Han denunciat, en definitiva, l’imperialisme cultural i els models occidentals, que s’han presentat sovint com els únics possibles per acabar amb l’opressió de les dones. Des d’Europa s’ha mirat amb cert paternalisme la situació de les dones no occidentals i les seves lluites, com si aquestes no fossin capaces de defensar els seus propis interessos i drets.

Al llibre Mujeres en el mundo: historia, retos y movimientos, la historiadora Mary Nash dedica un capítol als feminismes no occidentals i a les trajectòries anticolonials. Nash parla del feminisme imperial britànic, abanderat per les anomenades “dones i mares de l’imperi”. Amb aquest terme, feministes britàniques van alinear-se amb el principi de superioritat blanca, els interessos imperials i la missió civilitzadora de Gran Bretanya. Malgrat això, també hi hagué feministes britàniques que van dialogar o col·laborar amb el feminisme de l’Índia.

Nash cita el llibre Mother India de l’estatunidenca Katherine Mayo. Per a Mayo, les pràctiques discriminatòries com el matrimoni o la maternitat infantils eren inherents a la cultura hindú i implicaven que el país no estava preparat per a l’autodeterminació. Mayo utilitzava la subjugació femenina per justificar l’imperialisme blanc. Aquest llibre va ser rebut amb fortes crítiques per les feministes índies.

D’altra banda, Mary Nash es refereix a Leila Ahmed, una veu que reivindica el feminisme àrab musulmà. Per Ahmed, hi ha un missatge ocult rere el feminisme occidental: el progrés només és possible si s’abandonen les cultures autòctones. Pel que fa a l’ús del vel, Ahmed ha qualificat la visió occidental que redueix el vel a un element d’opressió femenina com una forma d’imperialisme cultural. També ha denunciat que s’insisteixi sovint en la necessitat d’abandonar la cultura àrab musulmana com a única via per assolir la plena emancipació de la dona.

Ahmed creu que no passa igual amb les dones blanques. Aquestes poden perseguir els seus drets qüestionant el seu llegat cultural, però sense haver de renegar de les pròpies cultures. En canvi, massa cops es pressuposa que les dones no occidentals han de rebutjar les seves cultures. Leila Ahmed ho resumeix de la següent forma: “Nunca se ha argumentado, ni en los días de Mary Wollstonecraft, cuando las europeas no tenían derechos, ni en nuestros días ni siquiera por las feministas más radicales, que debido a la dominación masculina y la injusticia a las mujeres que han pervivido en la historia escrita de Occidente, el único recurso abierto a las mujeres occidentales fuera el abandono de la cultura occidental y su búsqueda de otra cultura. La idea parece absurda, y sin embargo, figura de forma habitual en el enfoque de sus propuestas sobre la mejora”.

Els moviments de dones, per tant, són diversos i cal superar les visions homogeneïtzadores. A nivell internacional, ja existeixen precedents d’estratègies compartides. L’any 1995 va tenir lloc a Beijing la Quarta conferència mundial sobre la dona i van acordar-se una sèrie de compromisos inèdits en aquell moment. Han passat vint-i-cinc anys i cap país no ha assolit encara la plena igualtat de gènere. Per això, els feminismes, en plural, segueixen lluitant arreu del món.

Bibliografia

  • Nash, Mary, Mujeres en el mundo: historia, retos y movimientos, Alianza, Madrid, 2004.