Feminisme i obrerisme

Les dones i els moviments obrers

Dones de la burgesia van ser les principals dirigents dels moviments feministes i sufragistes, però el sufragisme aniria incorporant, amb el temps, idees polítiques que s’adreçaven tant a les burgeses com a les treballadores. Tanmateix, les dones treballadores no es van mobilitzar de forma massiva amb el feminisme i el sufragisme, sinó que van defensar l’emancipació femenina des dels arguments obreristes i les organitzacions de classe.

Diversos corrents del moviment obrer van criticar el feminisme burgès durant el segle XIX i els primers anys del XX. L’acusaven de vetllar tan sols pels interessos de les dones de les classes mitjanes. Des de l’obrerisme, confiaven en què el mateix procés revolucionari implicaria automàticament l’emancipació femenina. Des d’aquest punt de vista, doncs, una lluita específica de les dones mancava de sentit.

No obstant això, alguns referents dels moviments obrers van parlar específicament de les dones i de la seva opressió. És el cas del teòric marxista Bebel, que va denunciar la doble explotació de les obreres. Per una banda, patien una dependència social respecte els homes i, de l’altra, eren víctimes d’una dependència econòmica com a treballadores. Bebel era partidari d’un feminisme obrer i va vincular el seu discurs sobre l’opressió de les dones amb els principis de la socialdemocràcia.

Altres veus, com la de l’alemanya Clara Zetkin (1857-1933), van negar la validesa del feminisme obrer. Segons Zetkin, l’emancipació real passava per la relació entre la qüestió femenina i la lluita de classes. Clara Zetkin va presidir l’Organització Internacional de les Dones Socialistes, però no va definir aquesta agrupació com un moviment de dones. En canvi, va emfasitzar el caràcter proletari de l’organització i la seva lluita pels interessos dels obrers.

Des de la socialdemocràcia i el comunisme de Lenin es va supeditar la causa de les dones obreres a la lluita de classes. Aleksandra Kollontai (1872-1952), seguint els corrents comunistes, opinava que l’alliberament de les dones només arribaria amb la fi del capitalisme i la posterior socialització de les tasques domèstiques. La seva figura presenta, però, algunes particularitats. Kollontai va ser ministra de benestar social del primer govern soviètic, però va dimitir l’any següent per desacords amb el partit.

S’ha parlat de Kollontai com una dona sexualment emancipada. Va apostar pels canvis en les relacions de parella com un element indispensable de la societat proletària. Plantejava un nou model de dona: soltera, independent i amb exigències per a l’home. Per a Kollontai, les relacions sentimentals eren un factor clau en el procés revolucionari, d’igual forma que els aspectes polítics i econòmics. Les dones havien d’abandonar les relacions amoroses que les esclavitzaven per assolir la plena independència. Tota relació havia de sustentar-se en el reconeixement mutu, la camaraderia, l’amor i la unió lliure i calia eliminar la doble moral i els valors del matrimoni burgès.

Les organitzacions de classe es van resistir a assumir les demandes específiques de les dones. Tot i això, les organitzacions del feminisme d’esquerres van emprendre un activisme centrat en temes com l’educació, l’atenció sanitària, el benestar dels infants, la planificació familiar o la millora de les condicions laborals femenines. Van topar amb limitacions per part dels seus partits, però van expressar les seves inquietuds amb publicacions pròpies. Van fomentar, a més, l’educació de les treballadores.

Mujeres Libres, una organització feminista anarquista espanyola, va destacar per no subordinar la qüestió femenina als ideals revolucionaris anarquistes. Les seves integrants no van etiquetar-la d’organització feminista, ja que vinculaven el feminisme amb la burgesia i amb certes limitacions de classe. De tota manera, per a la historiadora Mary Nash Mujeres Libres es pot emmarcar dins del feminisme obrer de signe anarcofeminista, ja que va fer un reconeixement explícit d’una discriminació per raons de sexe en una societat patriarcal. Mujeres Libres va reivindicar una lluita autònoma per acabar amb l’opressió femenina.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Mujeres Libres va proposar una doble lluita: l’antifeixista, revolucionària i anarquista i la lluita per l’emancipació femenina. Per elles, aquesta emancipació significava, obligatòriament, drets socials i igualtat laboral i econòmica. A més, l’organització va introduir idees innovadores, com la independència psicològica o l’autoestima.

Si avui celebrem el 8 de març com el Dia internacional de la dona és precisament perquè es commemoren un seguit de protestes de les dones treballadores. No està clar exactament quin antecedent històric s’homenatja, sinó que podem parlar d’un conjunt de lluites. El 1857 moltes obreres del sector tèxtil van sortir als carrers de Nova York per denunciar les seves precàries condicions laborals i exigir la fi del treball infantil i una reducció de la jornada laboral.

El 1909 unes 15.000 dones van manifestar-se a Nova York per reclamar millores laborals, el dret de vot i millors salaris. El 1910 va tenir lloc la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes a Copenhage. S’atribueix a Zetkin la incitativa d’organitzar un dia internacional de la dona. No es va fixar una data concreta per aquesta celebració, però un any més tard alguns països europeus van optar pel 19 de març.

El 25 de març de 1911 més de 140 treballadores van morir en un incendi a la fàbrica de camises Triangle Shirtwaist de Nova York. Les treballadores, la majoria immigrants, no van poder sortir perquè els responsables de la fàbrica havien tancat les portes per evitar robatoris. Aquest desastre va suposar canvis en matèria de seguretat i salut laboral als Estats Units.

El 1912 treballadores de les fàbriques tèxtils de Lawrence (Massachussets) van fer una vaga sota el lema “pa i roses”. James Oppenheim va recuperar l’eslògan i la lluita d’aquestes dones en un poema titulat precisament així.

L’Organització de les Nacions Unides va establir el 8 de març com el Dia Internacional de la dona el 1975, coincidint amb l’any internacional de la dona. Una celebració que serveix per mirar enrere i recordar les lluites passades i les dones que les van impulsar, així com per mantenir ben vives les reivindicacions per la igualtat de gènere. Les dades de l’ONU sobre la situació de les dones al món evidencien que es tracta d’una lluita encara molt necessària.

Bibliografia

  • Nash, Mary, Mujeres en el mundo: historia, retos y movimientos, Alianza, Madrid, 2004.

Articles