Empúries

Un article d’Oleguer Biete March

Antecedents geogràfics

Tota aquesta zona costanera del sud del golf de Roses, en el moment anterior de la fundació focea, era una zona de terres baixes ocupada per maresmes i aiguamolls, sobre els quals s’aixecaven diversos turons on es van establir grups humans.

Un d’aquests turons, de dimensions reduïdes, va ser l’escollit pels colonitzadors grecs per establir el primer assentament, la Palaiapolis, a l’actual poble de Sant Martí d’Empúries, que estava unit a través d’un istme al gran turó costaner sobre el qual s’estendrien més tard, la Neapolis i la ciutat romana d’Empúries.

Entre aquests dos punts elevats, Sant Martí d’Empúries i l’emplaçament posterior de la ciutat grega, s’obria una petita badia natural que va constituir el port principal de la ciutat.

A Sant Martí d’Empúries, sobre les estructures d’un poblat indígena de l’època del Bronze Final (segles IX-VIII aC), va tenir lloc la fundació del primer enclavament grec, en el segon quart del segle VI aC. Els grecs, quan ja estan instal·lats a terra ferma, anomenaran a aquest primer establiment Palaiapolis (ciutat vella).

Sant Martí d’Empúries, és l’únic nucli emporità que presenta una ocupació continuada que arriba fins a l’actualitat.

La Neapolis (ciutat nova), nom donat per J. Puig i Cadafalch per contraposició amb el de Palaiapolis, és el sector que correspon a la ciutat grega situat a terra ferma. La Neapolis, ubicada al sud del port, es va anar estenent amb el temps per l’extrem meridional, fins a arribar a una superfície màxima d’unes quatre hectàrees.

La ciutat romana situada al cim del turó, va ser fundada a inicis del segle I aC damunt les restes d’un campament militar romà. De planta ortogonal i amb una superfície de 22,5 hectàrees, una gran part d’aquesta ciutat, encara està per descobrir.

Introducció històrica

La fundació de l’Empúries grega pels foceus de Massàlia, en els seus inicis va estar més abocada a l’establiment d’un comerç a llarga distància que no pas a l’establiment de colònies de poblament. Per això, el primitiu establiment, la Palaiapolis de Sant Martí d’Empúries, va ser més aviat un port de comerç i d’escala que no pas una veritable ciutat.

El lloc escollit estava ocupat per una comunitat indígena de la (antigament anomenada) Primera Edat del Ferro, que incinerava els seus morts i que tenien un sistema productiu basat en l’agricultura i la ramaderia i en la caça, la pesca i la recol·lecció. Segurament era simplement economia de subsistència. Per tant, potser en els seus inicis, més que una fundació, el que els foceus tenien era un permís d’estada atorgat pels indígenes, senyors del lloc. Els evidents avantatges que la presència dels foceus oferia als indígenes, una obertura cap al món mediterrani, devia propiciar les concessions d’aquests cap als foceus. Durant el curs de la primera meitat del segle VI aC, una part de la població grega es va traslladar a l’altre costat de la petita cala que feia les funcions de port i va fundar un establiment propi, posat sota la protecció d’Àrtemis d’Efes, deessa dels foceus. Aquest va ser l’inici de poblament que al cap d’un segle es va transformar en la ciutat d’Emporion.

Aquesta ciutat es va fer adaptant-se al territori, és a dir al vessant del petit turó on s’ubicà. Tenia un carrer principal i d’altres de secundaris i una plaça central, l’àgora, on s’ubicava l’edifici de l’estoa (stoà).

Amb l’arribada del segle V aC la ciutat va conèixer una prosperitat extraordinària. A la segona meitat del segle V, la ciutat encunya les seves primeres monedes de plata amb la llegenda E M, fent referència al nom que els seus habitants donen a la seva pròpia ciutat, Emporion, que vol dir “mercat” en grec.

Dracma, Pp III century B. C.

Durant el segle IV, la ciutat va continuar expandint-se. És en aquest període quan es duu a terme un santuari dedicat suposadament a Asclepi (Esculapi).

A finals del segle IV Emporion inicia l’encunyació de la dracma, la seva primera moneda gran (4,70 g. de pes).

Amb l’arribada del segle III Emporion continua tenint un paper molt important en el camp del comerç internacional, que no es va veure afectat per l’esclat de la Primera Guerra Púnica el 264 aC.

Anys més tard, la presència militar púnica dels bàrquides al sud-est peninsular, va ser l’inici d’una recessió comercial. Amb l’esclat de la Segona Guerra Púnica, Emporion va mantenir sempre una ferma aliança amb la República romana. Tot i que van estar al costat dels vencedors, això va significar l’inici del final de la seva independència política, fins a convertir-se, durant el segle I aC en un municipi de l’Imperi.

És a inicis d’aquest mateix segle quan els romans crearan la seva ciutat uns quants metres més amunt de la ciutat grega, ja a la part alta del turó.

Empúries va entrar en un procés de lenta davallada que es va fer evident a final del segle I dC. La ciutat es va anar abandonant mentre s’enderrocaven molts edificis públics com els del fòrum municipal. Finalment, a les darreries del segle III la població es concentra novament a Sant Martí d’Empúries, l’antiga Palaiapolis.

Inici de les excavacions

Amb el pas del temps, el record d’Empúries i la seva situació, es va perdre.

Tot i alguns intents de recerca al llarg dels segles, que van aconseguir tornar a identificar correctament la situació de l’antiga ciutat grecoromana, però que van comportar el saqueig sistemàtic dels objectes procedents de les nombroses excavacions furtives, principalment durant el segle XIX, no va ser fins al 1907, arran de l’interès de la recuperació del passat clàssic de Catalunya promogut pel moviment intel·lectual del Noucentisme i per iniciativa de J. Puig i Cadafalch, que Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, decideix per mitjà de la Junta de Museus de Barcelona, vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans, iniciar la compra dels terrenys d’Empúries i subvencionar la realització de campanyes sistemàtiques d’excavació.

Details of the Greek ruins of Empuries in Girona – Spain

El 23 de març de 1908 van començar els treballs, sota la direcció científica de J. Puig i Cadafalch i la responsabilitat directa d’Emili Gandia, encarregat dels treballs de camp.

La primera campanya d’excavacions es va centrar en la zona de la muralla sud de la ciutat romana i el sector meridional de la ciutat grega. La segona campanya estava destinada bàsicament a la ciutat grega. La troballa el 25 d’octubre de 1909 de l’estàtua d’Asclepi va tenir una repercussió pública molt important i va donar un nou impuls a la investigació arqueològica d’Empúries.

L’excavació sistemàtica del jaciment va continuar endavant i tret del període de la Guerra Civil, aquestes han continuat pràcticament sense interrupcions fins a l’actualitat.

Projecte Esculapi

Després de gairebé 100 anys de la seva descoberta, l’Esculapi necessitava una restauració. Per aquest motiu, l’any 2006 neix el Projecte Esculapi, que va permetre restaurar amb tot el rigor possible l’excepcional escultura i alhora poder obtenir-ne el màxim d’informació.

El 20 d’abril de 2006, l’Esculapi va ser traslladat al MNAC. El seu departament de restauració es va fer càrrec de l’execució tècnica del Projecte.

El 2007 es donà per finalitzada la restauració i el seu estudi, un procés que va permetre recuperar fragments que van ser trobats durant les excavacions, entre ells, els braços, i s’exposà l’escultura al MAC (Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona), amb totes les dades de l’estudi realitzat.

Aquest estudi va propiciar la discussió sobre quin déu representa la peça, ja que la identificació a Esculapi (Asclepi en grec) ara no quedava gens clara.

Ja des del moment de la troballa el 1909, es van proposar dues possibles atribucions. Una era Serapis, divinitat grecoegípcia i l’altre Asclepi, déu grec de la medicina. La segona va ser la més acceptada en aquell moment, i fins ara no s’havia posat en dubte.

Però amb l’estudi realitzat els anys 2006-2007 es posà en dubte a causa dels resultats obtinguts i aquesta vegada, l’atribució a Serapis va ser la més acceptada.

Així i tot, oficialment a l’estàtua se la continua anomenant l’Esculapi d’Empúries.

La presentació de la restauració i estudi de l’escultura del déu grec, va donar l’inici als actes previs a la celebració del centenari de les excavacions.

Finalment, després d’haver estat durant gairebé 100 anys al MAC – Barcelona, l’escultura grega més important trobada mai a la Mediterrània occidental, va retornar al seu emplaçament original, Empúries.