Els drets de les dones a les Nacions Unides

Els mecanismes de l’ONU per protegir els drets de les dones

Les promeses d’igualtat i llibertat del liberalisme modern van frustrar-se en el cas de les dones, que no van veure reconeguts els seus drets. Pensadors de la Il·lustració i de les revolucions americana i francesa van justificar la subordinació de les dones. Davant d’aquesta situació, ja s’alçaren veus femenines que van denunciar les injustícies i discriminacions viscudes. Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges són alguns exemples destacats.

La discriminació de les dones en aquesta època i fins ben entrat el segle XX es concreta principalment en tres esferes: la política, l’educació i l’economia. Les dones quedaven relegades a la llar i a les tasques domèstiques i de cura dels fills. Per aquesta raó, van començar a crear-se agrupacions de dones que van emprendre una lluita pels seus drets. La batalla pel sufragi femení a diversos països va ser una de les més llargues i fructíferes, ja que el dret de vot va implicar automàticament la consecució d’altres drets també vulnerats fins al moment.

El dret de vot de les dones va aconseguir-se a la major part d’Europa i Nord-amèrica després de la Primera Guerra Mundial i es va estendre a altres països després de la Segona Guerra Mundial. Avui en dia totes les democràcies del món reconeixen el sufragi femení i la resta de drets de participació política a les dones, però hi ha un seguit de països no democràtics que conculquen de forma sistemàtica els drets de les dones. En aquests estats amb vulneracions contínues i generalitzades de drets humans, les dones pateixen encara més l’opressió.

Després de la Segona Guerra Mundial la igualtat de drets entre homes i dones ja va quedar recollida a pràcticament totes les constitucions de les democràcies liberals, però segons dades de l’any 2014, 52 països encara no l’havien incorporat als seus ordenaments jurídics. La igualtat de gènere està reconeguda en declaracions, convenis i protocols internacionals de drets humans. De fet, el primer text internacional que vetlla per la igualtat i evita parlar d’homes per referir-se a persones és la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. D’aquesta manera, va superar-se la discriminació de la primera declaració de drets, la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà nascuda de la Revolució Francesa.

Des de la Declaració Universal de Drets Humans, l’Organització de les Nacions Unides ha anat incorporant un conjunt de textos enfocats en els drets de les dones. En aquesta línia, l’any 1954 va entrar en vigor la Convenció sobre els drets polítics de les dones. Vint anys més tard ho va fer la Declaració sobre la protecció de la dona o l’infant en estats d’emergència o de conflicte armat i l’any 1993 va elaborar-se la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona.

Així doncs, des de mitjans del segle XX s’han desenvolupat instruments a escala internacional per garantir i enfortir la igualtat de gènere i la protecció de les dones. L’any 1967 es va proclamar la Declaració sobre l’eliminació de la discriminació contra la dona i l’any 1979 les Nacions Unides van aprovar la Convenció per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, que va entrar en vigor el 3 de setembre de 1981. El 1999 es va ampliar amb el Protocol facultatiu que permet que les víctimes de violacions dels drets fixats a la Convenció puguin presentar denúncies al Comitè per a l’eliminació de la discriminació contra la dona.

Aquest comitè està format per 23 experts independents procedents de països que han ratificat la Convenció. S’encarreguen de revisar els informes sobre el compliment de les mesures adoptades que els estats signants de la Convenció han de presentar cada quatre anys. També poden acceptar denúncies i obrir investigacions sobre el terreny amb la finalitat de detectar possibles conculcacions sistemàtiques de drets. Tanmateix, aquestes investigacions no són molt eficients si tenim present que han de comptar amb la cooperació del país examinat i que es tracta d’un procediment confidencial. Els estats investigats no se sotmeten, per tant, a la pressió de l’opinió pública internacional.

El relator especial sobre la violència contra la dona és una figura establerta per una resolució de 1994 de la Comissió de drets humans. Entre les seves funcions, trobem la cerca d’informació sobre situacions de violència contra les dones, la recomanació d’una sèrie de mesures o  l’estreta col·laboració amb altres òrgans de drets humans. El 2010, a més, el Consell de drets humans va crear un grup de treball específic amb l’objectiu d’eliminar aquelles lleis discriminatòries envers les dones.

Tot i el desenvolupament de mesures internacionals per protegir els drets de les dones, la realitat és que la igualtat de gènere encara roman en un terreny formal, però no real. Les dades destacables de l’ONU sobre igualtat de gènere són alarmants. Al món hi ha uns 750 milions de dones i nenes que s’han casat abans de fer els 18 anys. Segons dades de la UNESCO, hi ha uns 758 milions d’adults analfabets i dues terceres parts d’aquesta xifra són dones. Moltes dones segueixen patint, per tant, discriminacions en diversos àmbits, com l’educació, l’economia o la feina. Es calcula també que un 30% de les dones del món són víctimes de violència de gènere. També la violència sexual contra les dones és una constant en conflictes armats i, fins i tot, s’utilitza com arma de guerra.

Per tot això, l’Agenda 2030 de l’ONU inclou la igualtat de gènere com un dels 17 propòsits fonamentals per a l’assoliment d’un món més sostenible. Concretament, la igualtat de gènere és l’objectiu 5. Es pretén, en definitiva, posar fi a les formes de discriminació femenina. Un major accés de les dones a la propietat de les terres o la universalitat de la salut sexual i reproductiva són només alguns dels elements principals d’aquest objectiu. Sense l’empoderament de les dones i la igualtat de gènere real el progrés i el benestar social no són possibles.

Bibliografia

  • Bonet, Jordi; Sánchez, Víctor M. (directors), Los derechos humanos en el siglo XXI: continuidad y cambios, Huygens Editorial, Barcelona, 2008.

També s’han utilitzat dades i informes de l’Organització de les Nacions Unides.