El jazz clàssic avui, per Ricard Gili

Història del Jazz amb Ricard Gili

1.- D’una vella i agra polèmica.-

Com a introducció a aquesta xerrada i per anar situant els nostres punts de vista i la
nostra visió dels fets, ens sembla necessari començar fent esment d’aquella vella i
virulenta polèmica que va dividir els aficionats al jazz durant molts anys i en la qual
alguns dels presents hi varem estar molt implicats. Iniciada a finals dels anys quaranta
entre els defensors del jazz tradicional o clàssic (“el veritable jazz”) i els del jazz
modern (“jazz progressiu”), va tenir moments molt encesos en les dècades dels
cinquanta i seixanta i, després, sense que s’hagi firmat cap tractat de pau, les disputes,
poc a poc, s’han anat extingint, una mica per cansament i, sobretot, perquè el pas del
temps i els esdeveniments és implacable, i així hem vist com després de reduir
aquelles controvèrsies a simples baralles de pati de col·legi, les ha engolit amb la seva
voracitat habitual.
Vull aclarir que no m’estic referint aquí als interessos creats que darrere aquella
polèmica hi podia haver per part de discogràfiques, premsa especialitzada,
organitzadors de festivals, etc. Aquesta era segurament una cosa més seriosa i estulta.
Faig referència només a la polèmica entre nosaltres, a nivell de simples aficionats de
bona fe.
Crec que per ambdues bandes es varen cometre errors. Els puristes, pel nostre excés
de zel, varem menystenir i ens varem perdre jazzmen de gran vàlua com Bud Powell,
Cannonball Adderley, Clifford Brown, Sonny Rollins, etc, i avui encara hi ha aficionats
als quals els costa gaudir de músics tan bons com Wynton Marsalis, Eric Reed, Harry
Allen o Wycliffe Gordon.
En el bàndol oposat, si em permeteu, un tarannà obert a ultrança a tot allò que es
presentava com a innovació, però que no operava amb un criteri prou rigorós a l’hora
de ponderar-ne la qualitat i la genuïnitat, va obrir la porta a qualsevol proposta que
portes el màgic atribut de la “modernitat”, mentre es donaven per caducs els corrents
tradicionals i clàssics encara vigents.
Naturalment, estic parlant en general i, segurament, hi ha hagut gent amb prou criteri
per no caure en cap d’aquests excessos.
El cas és que, a partir d’un cert moment, ens hem anat retrobant tots plegats com uns
germans que porten anys barallats i de cop es pregunten: “¿Per què?”. I ens sentim
tan ridículs i grotescs com aquells conills de la faula que tot discutint que “si serán
galgos, que si seràn podencos” va arribar la gossada i se’ls va cruspir. O, com en la
nostra guerra civil, que mentre discutíem si calia fer primer la revolució abans que
implantar la democràcia, o calia fer-ho al revés, va arribar el Franco i ens va passar a
tots pel damunt.
Em sembla que estarem bastant d’acord si dic que a nosaltres, tots plegats, ens ha
passat una mica el mateix i ara ens adonem que, mentre polemitzàvem, el territori del
jazz ha estat envaït i ocupat per tota una sèrie d’invents, experiments, productes i
subproductes que cada vegada s’allunyaven més del llenguatge musical creat pels
negres nordamericans. Després del free jazz, varen arribar el pop-jazz, el jazz-rock, el
jazz llatí i, finalment, la fusió que ha estat una mena de “papeles para todos”, de
manera que, en la perspectiva actual el que veiem és un panorama quasi totalment
ocupat per aquest batibull de gèneres, propostes agosarades, experiments de
laboratori i altres invents que no deuen res a la tradició cultural negra americana i, en
un petit racó, encerclada en un llogaret, com els gals de l’Astèrix, totalment
marginada, la música de clares arrels negre americanes, és a dir, la que va del jazz
més tradicional fins als primers Davis i Coltrane, per entendre’ns, i que va donar nom i
naturalesa al fenomen del jazz.
Vull dir amb tot això que aquelles polèmiques diferències entre estils tradicionals i
moderns que ens havien fet discutir tant, diferències que no negarem, en la
perspectiva actual, tenen un valor insignificant, davant la invasió soferta pel territori
que es suposava del jazz, per part de les propostes més inversemblants i allunyades
d’allò que havia donat al jazz la seva entitat i naturalesa. Vosaltres sabeu que no estic
inventant res. Per comprovar-ho, només cal mirar les programacions dels que havien
estat importants festivals de jazz: Niça, Montreux, i altres de més propers . . . o veure
el que se’ls ensenya als nois en les escoles de jazz. Amb això ja està tot dit.
Així doncs, donada la situació i donat que tot és relatiu, sembla lògic i recomanable
que els antics polemistes, sentint-nos units en l’adversitat i per tal de sobreviure,
vulguem ara fer front comú i haguem arribat a acceptar que en la terminologia actual a
l’ús, sota el qualificatiu de jazz clàssic s’hi agrupin tots els gèneres, estils i llenguatges
que van des dels orígens del jazz fins al hard bop i el primer Coltrane.
Acceptat això, que em sembla molt significatiu i saludable, he d’advertir que en
aquesta xerrada no renunciaré a les velles classificacions i quan parli de jazz clàssic em
referiré bàsicament als estils tradicionals i swing, i quan parli de jazz modern estaré
al·ludint als estils sorgits a partir del be-bop, tot i acceptant que hi ha una franja que
va d’aquest estil al hard-bop, passant pel West Coast , que és un territori que participa
dels dos atributs, el de clàssic i el de modern, depèn de qui l’utilitzi.

 

Per seguir llegint aquest article… http://www.jazzclass.cat/wp-content/uploads/2016/02/EL-Jazz-Classic-avui.pdf