Wynton_Marsalis

Wynton Marsalis: Un jazzman lúcid i valent

Article de Ricard Gili

Ricard Gili, gran divulgador del jazz i fundador de La Locomotora Negra, ens parla en aquest article del conegut trompeta, director d’orquestra, compositor i arranjador, Wynton Marsalis, un dels músics de jazz més importants de les dues darreres dècades, que d’entre altres virtuts, és un músic d’esperit lúcid i valent.

En el seu interessant llibre “Moving to higher ground. How Jazz can change your Life”, publicat fa un parell d’anys als Estats Units (aquí traduït al castellà com “Jazz. Como la música puede cambiar tu vida”, per Ediciones Paidós Ibérica, S.A.), Wynton Marsalis fa algunes afirmacions que considerem molt pertinents i que coincideixen plenament amb la visió que tenim des de la nostra Fundació de la música de jazz.

En l’apartat dedicat a John Coltrane, després d’elogiar sense cap reserva la trajectòria seguida per aquest músic des de finals dels anys cinquanta fins a la publicació del seu famosíssim àlbum Love Supreme (1964), analitza els passos seguits pel saxofonista en els anys que seguiren. Les conclusions a les quals arriba Marsalis trenquen absolutament amb els tòpics indefectiblement elogiosos que s’han escrit i que habitualment circulen sobre aquest darrer període de la carrera de Coltrane.

Escriu Marsalis (pàgina 175): “De este modo, se dejó llevar por esta mala interpretación del arte que tan de moda se ha puesto entre los críticos y académicos, y que tanto afectó a los músicos y artistas de su época: creer que la abstracción es la única dirección progresiva posible para el arte moderno.” Més endavant afegeix: “El Coltrane de Ascension es la viva imagen de un modernista librándose de los grilletes de la tradición sesenta años después de que los europeos se hubiesen liberado de ella.” I ho remata amb unes reflexions que van més enllà de la figura de Coltrane per incidir de ple en l’opinió dominant entre els crítics i els criteris que regeixen majoritàriament l’ensenyament del jazz a les escoles on s’estudia aquesta música: “La noción de que es obligatorio romper los fundamentos del arte para adquirir una identidad contemporánea relevante resulta imposible de contrarrestar, pues hay generaciones de académicos dedicadas a fomentarla y no creo que piensen abandonar. También hay muchos estudiantes que se echarán a perder. Sin embargo, cuando ya se ha abstraido la abstracción de una abstracción, uno se pregunta qué narices se está haciendo.”

En l’apartat del mateix llibre dedicat a Miles Davis, sintetitza amb gran agudesa la carrera del famós trompetista amb aquestes paraules (pàgina 177): “Miles Davis nos puede ensenyar dos cosas: una artística y otra cautelar. La primera fase de su carrera, es decir, desde 1945, año en que vino a Nueva York procedente de Saint Louis, hasta la mitad de la década de 1960, fue todo arte e integridad. La segunda fase, desde entonces hasta su muerte en 1991, fue todo adulación y comercio.”

Com era d’esperar, aquestes precisions tan lúcides sobre dos dels músics més idolatrats del jazz modern com John Coltrane i Miles Davis i aquestes reflexions que no deixen gaire ben parats els crítics i acadèmics del jazz, han provocat que Wynton Marsalis es convertís en l’objectiu de nombrosos atacs que li han plogut de totes bandes. Com diu un bon escriptor català actual: “En aquest món, com més raó tens, més hòsties reps.”