Crisi i cinema de catàstrofes. Els anys setanta

Ressenyes

Les pel·lícules basades en el risc i la destrucció s’engloben dins d’un subgènere que va trobar la màxima esplendor durant els anys setanta. L’auge d’aquesta tipologia de films va ser tan notòria que fins i tot van sorgir noms específics. És un exemple la denominació nord-americana de disaster movies, sovint extrapolada a la resta d’argots cinematogràfics. Encara que el catastrofisme sigui protagonista especial d’una determinada època, no significa que no puguem trobar mostres en d’altres. El cinema mut ja va presentar realitzacions de caràcter pessimista i apocalíptic, que van ser referents de les posteriors produccions.

 

La catàstrofe ha estat sovint l’argument secundari de moltes pel·lícules com Sansón y Dalila (1949) de Cecil B. de Mille. També ha estat un tema central al cinema des de fa dècades, com ho demostren dues grans pioneres del gènere: San Francisco (1936), que recrea el terratrèmol autèntic que arrasa la ciutat, i Chicago (1938), que narra de forma fictícia el gran incendi de 1871. També l’aclamat director John Ford va atrevir-se amb aquest gènere i va dirigir Huracán el 1937. Més tard, durant els anys cinquanta, van abundar les pel·lícules de ciència-ficció protagonitzades per invasors extraterrestres. En aquell temps, trobem sobretot films de sèrie B amb escassos recursos de producció. Anys després, en canvi, les catàstrofes arribarien a la pantalla gran en forma de superproduccions.

És difícil integrar el cinema de catàstrofes en un gènere concret, ja que combina trets diversos. Certes característiques de l’heroi èpic de Hollywood apareixen en aquestes pel·lícules, on un personatge sempre representa la força i la vitalitat necessàries per sobreviure a les adversitats. Tot i això, aquest heroi és diferent del d’èpoques anteriors. Ja no és l’heroi individualista, sinó que la societat civil ha d’unir esforços per superar la situació.

Alguns elements del drama també són importants. De fet, les pel·lícules de catàstrofes sempre juguen amb l’emotivitat del públic a través de la sort i la desgràcia dels personatges. Possiblement, però, el cinema catastròfic s’adequa, principalment, al gènere de terror, ja que, en definitiva, ambdós tracten la por humana, estigui representada per un gran monstre, un criminal o un accident de la naturalesa.

L’essència del cinema de catàstrofes dels setanta és el realisme del perill. A grans trets, es consideren pel·lícules d’aquest tipus aquelles on succeeixen incidents d’origen natural o provocats per l’home que causen grans danys humans i materials. Els fenòmens sobrenaturals, com un terratrèmol, un volcà o un huracà, acostumen a desencadenar el pànic. Aquests films, per tant, posen en escena un seguit d’accidents que podrien ser verídics i ocórrer quan un menys s’ho espera.

La natura esdevé l’enemiga principal en un context caracteritzat per la crisi del petroli. Així doncs, el perill ja no és extern, com una invasió extraterrestre, sinó real i proper i es cristal·litza, bàsicament, en els quatre elements naturals. L’aigua, la terra, el foc i l’aire es converteixen en un risc. Alguns exemples són La aventura del Poseidón, que explica l’enfonsament d’un vaixell, o Terremoto, que se centra en el pànic generalitzat a causa d’unes tremolors terrestres. Malgrat això, l’home és també culpable de les desgràcies desencadenades, com en el cas d’El coloso en llamas.

Centrant-nos en aquesta pel·lícula, una de les més recordades del gènere, els protagonistes queden definits en les primeres aparicions. Alguns dels més interessants són el bomber, que sembla un heroi crepuscular, o el personatge representat per Fred Astaire, que té aires nostàlgics. Tot i que és un farsant, sembla que enyori aquell passat que evoca, encara que aquest no sigui real. Ens fa pensar en la seva pròpia situació com estrella de Hollywood perquè l’època daurada del musical quedava enrere.

Des del punt de vista estètic, destaquen els plans contrapicats que s’utilitzen per enquadrar el gratacel. Aquests serveixen, en un primer moment, per a aguditzar la immensitat de la construcció. L’estructura piramidal és l’arquetipus arquitectònic més ambiciós. L’alçada del gratacel és símbol de poder i motiu d’orgull i admiració.

En aquest cas, el perill, encarnat per les flames, és provocat per l’home. Sembla premonitori el moment en què el personatge de Fred Astaire mira a dalt i observa la fita arquitectònica amb un posat sorprès mentre la titlla de bogeria. Les paraules finals del bomber també evidencien la responsabilitat humana en la tragèdia. L’ambició i l’optimització dels beneficis en detriment de la seguretat són les culpables de l’incendi.

És interessant estudiar quan es produeixen i triomfen més aquest tipus de pel·lícules. Sens dubte, el context socioeconòmic és un factor de pes. Tenim diversos exemples, com les pel·lícules nord-americanes de terror dels anys trenta, coincidint amb la crisi econòmica, o els films fantàstics sobre invasions i criatures amenaçadores durant els cinquanta, època de la Guerra Freda. Els setanta no són una excepció en aquest sentit. La guerra de Vietnam, el deteriorament de la imatge dels Estats Units en l’àmbit internacional, la crisi del petroli o la presa de consciència de la destrucció ecològica conformen un escenari en què el cinema de catàstrofes assoleix èxits sense precedents.

A continuació, indiquem alguns dels títols més famosos d’aquest cinema: Aeropuerto (1970), La aventura del Poseidón (1972), Terremoto (1974), El coloso en llamas (1974), Avalancha (1978), El día del fin del mundo (1980).