Clara Campoamor

Escriptora, advocada, política i feminista, Clara Campoamor va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1888. Malgrat que es tracta d’una figura sovint oblidada, va ser una de les personalitats polítiques més rellevants del segle XX, sobretot perquè es va convertir en la principal impulsora del sufragi femení durant la Segona República.

Igual que altres infants de la seva generació, Campoamor va haver de començar a treballar de molt jove. La seva mare, María Pilar Rodríguez, era costurera. El seu pare era Manuel Campoamor, un comptable que va morir quan ella només tenia deu anys. Per aquest motiu, va haver de deixar els estudis i ajudar la família econòmicament.

Ja d’adulta, Clara Campoamor va freqüentar ambients intel·lectuals de la capital espanyola i va entrar en contacte amb feministes com Carmen de Burgos. L’interès per la política i més concretament per la situació de les dones ja s’estaven despertant en Campoamor. Constant i treballadora, va aconseguir formar-se acadèmicament, es va llicenciar en dret i va ser la segona dona que va ingressar al Col·legi d’Advocats de Madrid.

Durant aquells anys, el feminisme estava força estès a ciutats com Madrid i Barcelona i era un tema present en organitzacions de caire professional. De fet, Campoamor va participar en la fundació de dues entitats d’aquest tipus: la Federació Internacional de Dones de Carreres Jurídiques i l’Institut Internacional d’Unions Intel·lectuals.

Des del punt de vista polític, la convençuda feminista va decidir integrar-se al Partit Radical d’Alejandro Lerroux. Durant les eleccions de 1931, posteriors a la proclamació de la República, Campoamor va ser elegida diputada. Les dones encara no podien votar, però sí que es podien presentar a les llistes. Campoamor també va formar part de la comissió constituent que va redactar la Constitució de 1931. En aquests moments, va lluitar pel reconeixement dels fills fora del matrimoni, per la no discriminació per raons de sexe, pel sufragi femení o pel divorci.

Segons l’article 36 de la Constitució republicana, promulgada a finals de 1931, els ciutadans d’ambdós sexes majors de vint-i-tres anys tenien els mateixos drets electorals conforme  la determinació de les lleis. Van ser necessaris apassionats i encesos debats parlamentaris per assolir el dret de vot de les dones. Campoamor va protagonitzar una lluita inesgotable per la seva consecució. En aquest empeny, va topar amb diverses decepcions, com la negativa de Victoria Kent, també advocada i membre del Partit Radical Socialista.

Kent no es va mostrar contrària als valors de la proposta de Campoamor, però sí a l’oportunitat que votessin les espanyoles. Creia que calia treballar per un canvi de mentalitat abans de legislar. Tant ella com molts altres diputats i militants d’esquerres temien que el vot femení es traduís en millors resultats electorals per a la dreta a causa de la possible influència de l’església. Els càlculs i interessos partidistes van marcar, per tant, aquelles jornades de debat.

“Es significativo que una mujer como yo se levante a decir a la Cámara, sencillamente, que creo que el voto femenino debe aplazarse. Que creo que no es el momento de otorgar el voto a la mujer española: lo dice una mujer que, en el momento de decirlo, renuncia a un ideal”. Victoria Kent era partidària d’ajornar el vot femení. Per ella, calia que abans les dones s’adonessin de les millores generades per la República i valoressin els seus fruits.

Contràriament, Campoamor va desplegar un seguit d’arguments en favor del sufragi femení. Paga la pena recordar algunes de les paraules que l’advocada va adreçar a la resta de diputats l’1 d’octubre de 1931, ja que manifesten el seu convenciment i la claredat del seu discurs:

“No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está, y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796, se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre”.

“¿Es que no han luchado las mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos, pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su capacidad? Y ¿por qué no los hombres?”.

Els propis companys de partit de Campoamor van donar-li l’esquena, ja que només quatre diputats de la formació van votar a favor del dret de vot de les dones. Així i tot, el sufragi femení va aprovar-se finalment per 161 vots a favor i 121 en contra. Les eleccions de 1933 van ser, doncs, les primeres autènticament democràtiques a Espanya. Per primer cop les dones exercien el dret de vot.

Un cop finalitzada la legislatura, Clara Campoamor no va renovar l’escó. La decepció amb el partit de Lerroux va anar en augment i va optar per abandonar les seves files. Campoamor va criticar l’aliança del Partit Radical amb la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), la guanyadora de les eleccions de 1933, i la dura repressió contra les protestes dels miners asturians l’octubre de 1934.

Per tot plegat, la líder feminista va acabar abandonant la política i va dedicar-se a la producció literària. Destaca, sobretot, el títol Mi pecado mortal. El voto femenino y yo, publicat el 1936 i que recull les seves vivències defensant el sufragi femení. Amb l’esclat de la Guerra Civil, Clara Campoamor, conscient que seria perseguida pel bàndol nacional, va exiliar-se a París, on va romandre fins al 1955 treballant com a traductora. Aquell any es va traslladar a Lausana (Suïssa), on va viure fins que va morir el 1972. El franquisme va obrir un procés contra ella. Les seves idees feministes i republicanes i la seva condició de maçona la feien un objectiu clar de la dictadura.

L’inici de la transició espanyola va portar reconeixements a la seva trajectòria. Avui dia hi ha carrers, escoles i entitats que duen el seu nom. La igualtat de gènere i els drets de les dones van guiar la seva carrera política. Clara Campoamor va assolir el sufragi femení defensant-lo des de la tribuna parlamentària, una fita que cal recordar i valorar. El 2011 TV3 va estrenar el biòpic Clara Campoamor, la dona oblidada.

Articles: