Mandonguilles? Si t’hi pares a pensar, una mica cacofònica de pronunciar

Article: Una deliciosa cacofonia

Doncs, com pràcticament tot, aquesta paraula també té la seva història.

Mil i una són les maneres que tenim de nomenar-les així com de preparar-les i cuinar-les, ah!, i de mides i formes ni en parlem, cadascú la fa com bonament sap o pot.

Tenim les mondonguilles (que ve de mondongo: carn preparada per fer-ne embotits i, també es refereix, al conjunt dels budells), pilotes, pilotilles, bolilles, boles, farcidures, fassedures, marranitas, tarongetes… Això sí, tant en català com en espanyol, portuguès i gallec, aquest mot ve de l’àrab “al-bunduga” (avellana o bola d’avellana), per la seva forma. Cosa que fa pensar que, antigament, es feien més petites.

És un dels menjars més antics documentats. Els grecs ja en feien i ho sabem gràcies al llibre de cuina més antic que es coneix. És el llibre “De re coquinaria” (L’art de la cuina). L’original va ser redactat, diuen, entre els s. I i III d.C. Posteriorment, al s. XV se’n va fer la primera edició en llatí. S’hi troben menjars de l’època de tota la Mediterrània. Doncs bé, en aquest llibre ja hi consten les mandonguilles, recobertes amb oment o tel de porc.

La primera cita històrica en català està documentada de principis del s. XVIII, d’un receptari. Segons, el Diccionari Català-Valencià-Balear la primera troballa estaria en un text barceloní d’inicis del s. XX.

Les mandonguilles, un menjar abastament popular a arreu, amb les seves receptes i tradicions culinàries, que sempre en surt guanyadora, que van passant generació rere generació, de rebesavis a néts i que, tant agrada a la canalla, jovent, pares i avis. Qui no ha reviscut moments de la seva infantesa, al fer mossegada a una mandonguilla!

Un plat, literalment universal i com era d’esperar, amb atribucions universals del seu origen. A tall d’exemple d’aquesta apropiació, d’on i quan data la mandonguilla, la trobem en la història de Solimà I el Magnífic (1484-1566), sultà de l’Imperi Otomà que, segons s’explica, després d’una caiguda amb el cavall, es va quedar amb la dentadura malmesa i la seva esposa va demanar als seus cuiners que preparessin tot el xai ben esmicolat per tal que en Solimà I el Magnífic, pogués gaudir d’aquelles delícies.

Sempre hi ha les accepcions d’aquest mot, com quan es diu: “Treu el dit del nas, no facis mandonguilles!”(altrament dites, burilles)

Un menjar eminentment popular que, si s’ho rumiessin els cuiners, podria ser considerada com una de les millors llaminadures gastronòmiques!

Fonts:

Mandonguilla

De re coquinaria

Paraules nostres: Guisat de mandonguilles, per Joan Albert Ribas

Mandonguilles el mon en una deliciosa esfera de sabors