Què uneix les ciències i les humanitats?

14-12-2017

Durant anys s’han presentat les ciències i les humanitats com a termes oposats i no com a diverses cares del coneixement, que es complementen. Però cada cop som més els que pensem que van de la mà: que la neurociència pot ajudar a entendre millor els comportaments humans i que l’art pot millorar la feina d’un arquitecte. Per demostrar que no som ni de lletres ni de ciències, sinó les dues coses, hem fet una pregunta als nostres professors: “què uneix les ciències i les humanitats?”

Carlos Gámez

L’aventura dels nombres: experimentem amb les matemàtiques

La meva resposta a la teva pregunta seria que les persones són les qui ho uneixen, ja que tant la ciència com les humanitats són activitats humanes generades des dels nostres cervells, compartides amb altres persones i, finalment, posades en comú. Que la metodologia i l’organització dels coneixements científic i humanístic no siguin iguals perquè no coincideixen en objectius, no esborra el seu caràcter nítidament humà.

Àngels Massip

Lingüística: viatge a l’origen de les paraules

Una important característica humana és la capacitat d’analitzar el món en el seu dinamisme, de participar-hi i de transformar-lo i de veure’ns a nosaltres com una peça del món (ciència i cultura). La característica humana derivada de l’autoconsciència que més ens distingeix dels antropoides és la nostra capacitat d’aproximar-nos als altres éssers humans i d’arribar a comprendre’ls, a posar-nos en el seu lloc; és a dir, la capacitat d’empatia  i  de  comunicació simbòlica amb altres éssers humans (emoció i llenguatge).

Només amb aquesta descripció de les dues característiques humanes més fonamentals, acabem de respondre la pregunta “què uneix les ciències i les humanitats?”. A això, hi hem d’afegir que el coneixement ens ha de servir per articular-nos com a persones i per a articular una societat cada cop més coherent èticament. L’ètica és l’eix articulador tant de les ciències com de les humanitats. Tinguem present, també, que quan estudiem allò que s’anomenen humanitats, podem fer-ho amb el(s) mètode(s) científic(s) i no deixen, llavors, de ser una ciència més.

Pol Núñez

Filosofia aplicada: la veritat

“I tu de què ets, de ciències o de lletres?” Aquesta pregunta, aparentment inofensiva, que es planteja amb tanta freqüència als estudiants, sembla donar a entendre una dicotomia irreconciliable entre “les dues cultures”, en la cèlebre expressió de Charles Percy Snow. ¿Però podem aspirar a ser persones íntegres sense alguna d’aquestes dues dimensions? ¿Podem desenvolupar un pensament madur i racional sense sotmetre les nostres creences al mètode hipotètico-deductiu? ¿Podem menar una vida plenament humana i significativa sense la filosofia o sense l’art? ¿Podem ser rigorosos sense una bona formació en matemàtiques, saber veure les coses amb perspectiva sense coneixements d’història, fomentar la curiositat sense les ciències naturals o exercir una ciutadania responsable sense nocions jurídiques i polítiques? En essència, no hi pot haver cultura, o sigui, no hi pot haver cultiu de la naturalesa humana, sense una bona dosi d’aquí i una bona dosi d’allà.

Miquel Carandell

Itineraris de ciència i natura

Crec que el que uneix les ciències i les humanitats és precisament el fet de ser activitats humanes. Tendim a pensar en la ciència com la recerca asèptica, amoral i apolítica del coneixement pel bé de la humanitat, lluny de tot sentiment o ideologia. L’anomenat mètode científic i la resta de tècniques establertes per la ciència per dur a terme aquesta recerca s’han demostrat molt útils i profitosos i avui la ciència tè un prestigi fora de cap dubte. Sense voler de cap manera trencar aquest prestigi, com deia la ciència s’ha demostrat totalment eficient en molts sentits, la història de la ciència mostra com aquesta ciència ha estat realitzada per persones humanes amb les seves passions, pensaments i ideologies i les seves accions i idees estaven condicionades per aquestes i pel seu context històric, polític i social. Sovint la història s’explica només mitjançant reis, polítics o, a vegades, artistes i escriptors, però poques vegades científics, tot i que aquests han tingut un paper molt important en la història humana.

Aquesta visió de la ciència, i insistint en no voler atacar-la de cap manera, sí que ens la presenta d’una forma més problematitzada, que ens permet posar-nos davant seu d’una manera més crítica que ens faci qüestionar, debatre i discutir, no rebutjar, però tampoc assumir sense cap debat el que ens diu “la ciència”.

En definitiva, una de les coses que uneix les ciències i les humanitats és que són activitats humanes que han format part de la història i, com a tals, s’han d’analitzar, estudiar i considerar quan volem entendre qui som i on anem.