Steven Forti, historiador, investigador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona exposa en aquesta sessió una distinció entre els antics populismes i les actuals formacions d’extrema dreta. No podem entendre, analitzar i, si s’escau, combatre, un fenomen si l’aproximació es fa en referència a un estat passat d’aquest fenomen que no correspon a la realitat actual.
La conferència va ser moderada per Antonio Gómez, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona.
La conveniència de diferenciar el feixisme (clàssic) vers els actuals populismes d’extrema dreta està en no confondre un fenomen per l’altre, cosa que restaria no només valor analític, sinó també capacitat d’entendre en tota la seva dimensió la realitat actual. Referir-nos als actuals partits o grups d’extrema dreta com a feixistes seria un reduccionisme, una categorització gastada que gairebé ja no significa res sense el context en el qual es van desenvolupar.
Per a sostenir aquesta idea, Forti farà un recorregut històric explicant què va ser el feixisme clàssic, enumerant les seves característiques i analitzant les causes del seu sorgiment, expansió i dramàtiques conseqüències per a la història.
Sobre quines són les condicions que afavoreixen l’emergència i enfortiment de l’extrema dreta, l’expert exposa diverses teories que s’han proposat des de l’anàlisi històrica, que sovint coincideixen en assenyalar dues causes principals: crisi econòmica i crisi cultural o de valors. Aquestes dues teories no són excloents entre elles, i a més, s’hi han d’afegir altres elements, com la crisi de les democràcies liberals i la desconfiança de la ciutadania en les institucions que la componen.
Tot això conflueix per a debilitar els sistemes socials existents, generant incertesa. Els canvis provoquen trencaments en les societats, que els populismes utilitzen per a polaritzar-les mitjançant una de les eines més preponderants en l’estratègia política de l’extrema dreta: la manipulació de la por. Les propostes de l’extrema dreta es presenten com a rupturistes, aprofitant el malestar social vers la classe política. La incertesa i les perspectives de futur pessimistes que pesen en la nostra època són emprades per a convertir-los en rebuig, desconfiança i finalment polarització social i odi.
Per a poder diferenciar les actuals manifestacions d’ideologia d’extrema dreta dels populismes històrics, Forti enumera les característiques d’aquests últims. Diversos autors s’apropen al concepte des de diferents definicions:
- Ideologia: un corpus de propostes per a l’organització social, segons uns valors donats.
- Una lògica: un compendi d’estratègies polítiques i comunicatives que es pot adherir a qualsevol ideologia. Segons això, pot haver-hi populismes d’esquerres i de dretes.
- Una retòrica: per a generar adscripció d’acord amb unes idees i el seu posicionament vers els problemes plantejats.
Diferències entre el populisme i les extremes dretes 2.0 (clicar per ampliar imatge)
Es pot dir que els polítics actuals són populistes? El que sí que es pot dir és que utilitzen lògiques, llenguatges i estratègies populistes. Estaríem vivint una fase populista, en la que els partits, de qualsevol color, fan servir tècniques de filiació a través dels seus discursos i estratègies comunicatives per a aconseguir-ho. És allò que el filòsof Antoni Gramsci va anomenar “hegemonia política i cultural”.
Què és el populisme segons els estudis polítics i històrics?
Les noves extremes dretes tenen elements de continuïtat amb el passat, però són fenòmens radicalment nous. Apareixen en un món molt diferent de les societats dels anys 20 als 40 dels feixismes:
- Entenen la importància de les noves tecnologies, no només per propaganda, sinó per a pràctiques il·legals d’influència a les eleccions.
- Mínims comuns denominadors: nacionalisme, euro-escepticisme, conservadorisme, islamofòbia, antiimmigració.
Comparteixen aquestes visions, tot i que també tenen divergències en altres aspectes, com l’avortament, o la major o menor protecció a grups socials, per exemple. D’altra banda, la tradició cultural religiosa (catòlica o protestant) també atorga diferències en els discursos de dreta. Per exemple, el discurs contra l’homosexualitat estaria influenciat per aquesta base religiosa.
L’extrema dreta 2.0 té divergències, però és una única família en l’àmbit global. Hi ha altres característiques compartides:
Com a pinzellades finals
- Què es pot fer per a frenar-ho?
- Estudiar què és, entendre-la. Elaborar una resposta polièdrica i multinivell, perquè és un fenomen molt complex que s’ha d’entendre des de diferents enfocaments.
- Cordó sanitari en institucions i partits. Filtrar, vetllar perquè els representants siguin polítics compromesos amb els valors democràtics, l’equitat i la igualtat social. L’exemple seria Trump, que es presentava des del partit Republicà, que va voler aconseguir vots amb una figura mediàtica.
- A escala de la Unió Europea, democratitzant l’estructura comunitària, donant més poder al Parlament Europeu.
- Investigar les conductes antidemocràtiques. És el de cas Fuerza Nueva, Amanecer Dorado. Com es financen?
- Regular l’espai digital i l’ús de les dades. També fer més transparents el funcionament dels algoritmes.
- Major ètica periodística, contrastar la informació.
Preguntes de les persones assistents
Pregunta: En els moments de canvi, de crisi, emergeixen propostes que miren al passat, que volen recuperar un passat construït sobre idees nostàlgiques.
És voler tornar a la seguretat d’abans. El tema econòmic és molt important, però hi ha més. Estem davant societats molt desfetes. Els partits polítics tenien una gran funció, ser corretja de transmissió entre territoris i institucions. Es podia fer arribar la problemàtica als centres de decisió. Els partits polítics avui no tenen força ni assentament en el territori que tenien fa trenta anys. Per exemple a Itàlia, el Democràtic té 120.000 afiliats, el Partit Comunista, als anys 50, amb una població menor tenia dos milions d’afiliats. Això val per a tots els partits en tots els països. Es busquen seguretats, que no dóna el món del treball, per exemple. Però és impossible tornar al passat, el que vivim no és un parèntesi, s’ha de construir des del present des d’un món diferent.
Tots els populistes de dretes tenen suport financer del gran capital?
No sempre. Per exemple en el feixisme de Mussolini de 1919 eren quatre arreplegats, fins que el van finançar els grans terratinents contra el moviment obrer. En l’actualitat els suports són diferents, perquè la realitat és diferent. Per exemple, les grans empreses americanes van donar suport a Hillary Clinton, en guanyar Trump, segur que van establir negociacions amb ell. No hi ha blanc i negre. Hi ha sectors del gran capital que en donen suport, altres s’adapten als equilibris i altres estan en contra. El món és més complicat que dir que hi ha bons i dolents.
Si Bolsonaro vol atacar la democràcia des de dins, és un feixista i no un extremista de dretes 2.0?
Bolsonaro no ataca la democràcia en si. Els feixismes històrics sí. Bolsonaro ataca la democràcia liberal. És un enorme perill i un risc. Volen buidar la democràcia des de dins, però de moment no tenen un moviment militar al darrere. De moment són coses diferents.
Quina relació tenen aquests grups amb la burgesia i les classes mitjanes?
Imagino que la pregunta és pel que fa a l’àmbit electoral. Connecta amb les anàlisis clàssiques del suport al feixisme en entre guerres. L’anàlisi marxista el veia com a reacció de la burgesia al moviment obrer. Actualment, hi ha classes mitjanes que voten a extrema dreta, però també classe treballadora i de gran poder adquisitiu. Hi ha diferències entre països. Per exemple VOX treia votants del PP, per tant menys de les classes populars. Però a Catalunya no ha estat així. Igual que a França i Le Pen. No hi ha una foto fixa. Per exemple, la classe treballadora no és la mateixa. Els fills de classe obrera es poden considerar a sí mateixos classe mitjana, encara que tinguin feines precàries. Sempre hi ha hagut classe obrera votant de dretes, però la diferència és que abans no hi havia tanta abstenció d’esquerres.
Hi ha relació entre extrema dreta, fanatisme i violència? Com s’ha agreujat això en crisis?
L’extrema dreta no disposa de grups paramilitars. En forma, rebutja la violència. Poden ser fanàtiques o tolerants a la violència. Saben que no poden desconnectar-se d’aquestes bases fanatitzades. El que sí usa és violència verbal, que difon discursos que provoquen la violència contra certs grups. En crisi hi ha més frustració, més ràbia i pot provocar desconfiança en el sistema i acceptar propostes rupturistes, com l’assalt al Capitoli. Allà hi havia per exemple una dona, exvotant d’Obama, que estava allà per a protegir la democràcia…
Escolta tota la conferència aquí
Bibliografia esmentada
Extrema derecha 2.0. ¿Qué es y cómo combatirla? – Steven Forti.
Nacionalpopulismo. Matthew Goodwin i Roger Eatwell
Las caras nuevas de la derecha. Enzo Traveso
El momento populista. Alain de Benoist
El fascismo eterno. Umberto Eco
Facha. Jason Stanley