Les sufragistes britàniques

La lluita pel vot de les dones

L’any 1866 John Stuart Mill i Henry Fawcett van presentar una petició per sol·licitar el vot sense distinció de sexe al Parlament britànic. La petició va ser signada per 1499 dones, però no va prosperar. A partir d’aquí va néixer el sufragisme, un moviment social que inicialment era constitucionalista, ja que actuava dins del marc legal vigent amb l’objectiu d’aconseguir el vot de les dones.

El 1867 va sorgir la Societat Nacional Prosufragi Femení de Londres, punt de partida per a la creació de societats anàlogues a Edimburg, Bristol, Manchester i Birmingham. Pocs anys més tard ja existia una coordinació entre aquestes organitzacions i l’any 1897 setze agrupacions es van unir dins la Unió Nacional de Societats de Sufragi Femení (UNSSF).

En un primer moment, Lidia Becker va liderar les campanyes del sufragisme constitucional. Becker era secretària de la Societat de Manchester i l’editora de la revista sufragista Women’s Suffrage Journal. L’any 1890, després de la mort de Becker, Millicient Fawcett es va convertir en la principal dirigent del sufragisme moderat. L’UNSSF va arribar a aglutinar centenars d’organitzacions locals per tot el territori britànic i va comptar amb més de 100.000 afiliades. Pretenien influir en els parlamentaris perquè duguessin a terme una reforma legislativa que reconegués el vot de les dones en les mateixes condicions que els homes.

A la cerca d’aquesta fita, les sufragistes van actuar com un grup de pressió i van utilitzar un seguit d’estratègies com escriure cartes als parlamentaris demanant el sufragi femení, exigir el compromís dels candidats polítics amb el vot de les dones o recollir firmes. A més, també van organitzar mítings i campanyes de persuasió per convèncer la societat de la necessitat d’assolir el vot femení.

Després de quaranta anys d’accions de les sufragistes moderades, el dret de vot de les dones seguia sense reconèixer-se. En conseqüència, el moviment es va radicalitzar. El rostre d’aquest nou moviment seria Emmeline Pankhurst, qui va crear la Unió Política i Social de les Dones a Manchester. A diferència de les sufragistes moderades, les radicals van optar per mètodes d’acció directa, com la intervenció en mítings de polítics, el desordre públic o la negativa a pagar multes. Les sufragistes radicals trencaven esquemes i esdevenien subjectes actius de l’activitat política.

Aquest nou sufragisme perseguia el dret de vot de les dones, però també la igualtat entre sexes com a base d’una comunitat amb major benestar. Les anomenades sufragettes insistien en què, en un món dirigit pels homes, les dones compartien molt més del que les separava. Les filles de Pankhurst també van ser activistes destacades del sufragisme. Christabel, per exemple, va criticar la societat patriarcal i Sylvia va dedicar-se sobretot a la causa de les treballadores.

El moviment va obtenir més suport popular amb la presó d’algunes sufragistes, que van negar-se a pagar una multa i van ser empresonades. Christabel Pankhurst i Annie Kenney es van autoproclamar presoneres polítiques. L’any 1906 deu sufragistes més van ser processades per l’ús de paraules abusives i amenaces a l’ordre públic. Totes elles van rebutjar el pagament de la multa i van anar a la presó.

Arran del Divendres Negre (1910), també van augmentar els simpatitzants amb la causa. Unes 300 dones van protestar davant del Parlament britànic perquè el primer ministre va dissoldre el Parlament sense tractar el tema del vot femení. La concentració va ser brutalment reprimida per la policia durant sis hores. Diverses dones presents a la manifestació van denunciar abusos sexuals i humiliacions, que van ser confirmades en un informe posterior.

També la vaga de fam iniciada per algunes presoneres va fer créixer la solidaritat amb la lluita d’aquestes dones. La seva alimentació forçada va causar un gran rebuig social. Per això, el govern va canviar la legislació i va permetre que les dones que tenien un delicat estat de salut sortissin de presó. Un cop recuperades, però, tornaven a ser tancades.

Amb la mort d’Emily Davison, qui es va llençar al cavall del rei durant la carrera de Derby l’any 1913, el vot de les dones es va convertir en un tema de gran rellevància política. La suffragette va passar a ser una màrtir de la causa. En el moment de la seva mort, duia la bandera de tres colors de les sufragistes: púrpura per la dignitat, blanc per la puresa i verd per l’esperança.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, les suffragettes van aturar les seves accions. Després del final de la guerra, els polítics van reprendre l’assumpte, en part per un cert temor al retorn de l’agitació social anterior. S’aconseguia, per tant, el dret de vot de les dones al Regne Unit. Tanmateix, entre els anys 1918 i 1928 va limitar-se tan sols a dones que superessin els 30 anys i que tinguessin un determinat estatus econòmic. Així doncs, fins a finals dels anys 20 les dones britàniques no van poder votar en les mateixes condicions que els homes.

L’any 2015 es va estrenar la pel·lícula Sufragistes de Sarah Gavron, que explica la història d’una dona de classe treballadora que s’endinsa en el moviment sufragista. El film compta amb la participació de Carey Mulligan, en el paper principal, Helena Bonham Carter i Meryl Streep, que interpreta la líder Emmeline Pankhurst.

Bibliografia:
• Nash, Mary, Mujeres en el mundo : historia, retos y movimientos, Alianza, Madrid, 2004.

Articles:
• Morales, Joan, Emmeline Pankhurst, la impulsora del moviment sufragista, Sàpiens, 2 de juliol de 2019. (Data de consulta: 23 de març de 2020).

• Cònsul, Arnau (text), Mayayo, Andreu (assessorament), La lluita pel vot de les dones, 12 de febrer de 2020. (Data de consulta: 23 de març de 2020).

Vídeo documental sobre el moviment sufragista