La història d’Ermessenda de Carcassona

Les dones a l’edat mitjana

L’edat mitjana va iniciar-se al segle V, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, i va allargar-se fins al segle XV, quan va tenir lloc la caiguda de Constantinoble i la descoberta d’Amèrica. En un període tan extens és evident que es fa difícil definir com vivien les dones, ja que depèn d’un seguit de factors com el moment concret o l’estament al qual pertanyien.

Dos grans períodes temporals comprenen l’edat mitjana: l’alta edat mitjana engloba els 500 primers anys i la baixa edat mitjana els darrers 500. Núria Miret, periodista i escriptora especialitzada en Barcelona, va publicar el llibre Barcelonines, que repassa 1001 biografies de dones lligades a la història de la capital catalana. N’hi ha de més i de menys conegudes i de diferents professions. Al capítol dedicat a l’època medieval, Miret explica que, a diferència del que es podria imaginar, les dones vivien més precàriament a la baixa edat mitjana, quan van créixer les ciutats, que a l’alta edat mitjana.

A grans trets, Miret ens divideix les dones medievals en funció de la seva situació social. Hi havia les nobles, que eren casades com a contrapartida d’aliances familiars i polítiques; les religioses, que deixaven d’estar sota la tutela del pare i el marit; les camperoles, que treballaven durament al camp igual que els homes de la família, i les que exercien algun ofici, com llevadora, dida o artesana. Núria Miret també es refereix a la situació de les prostitutes en aquells temps. La professió de la prostitució estava sota la tutela de les autoritats.

No oblidem tampoc que la situació de les dones era diferent segons si eren cristianes, musulmanes o jueves. Per exemple, les dones musulmanes van patir una doble discriminació, com a població vençuda des del segle XII i com a dones. Centrant-nos en les dones cristianes, van tenir un paper força actiu entre els segles IX i XII. Participaven en transaccions, denunciaven injustícies o eren titulars de castells. Segons la llei goda, les dones heretaven la desena part del patrimoni del marit i es convertien en usufructuàries dels seus béns amb la mort de l’espòs. A més, els fills i filles heretaven a parts iguals el patrimoni dels pares.

El feudalisme, però, va comportar canvis de mentalitat i de costums. Concretament, la situació de les dones es va veure molt ressentida. Ja no hi havia dot marital i apareixia la figura de l’hereu masculí únic. Les dones deixaven de ser companyes dels marits i passaven a ser pràcticament serventes. Tant si eren nobles com camperoles, les dones van anar perdent tots els seus drets. La seva missió principal era tenir fills i educar les filles en la submissió. Per aquest motiu, moltes dones van veure en la vida religiosa una manera d’escapar del domini masculí.

Una de les personalitats femenines més conegudes de la història medieval de Catalunya és segurament Ermessenda de Carcassona, en part perquè la seva vida va ser duta a la petita pantalla en una minisèrie de Televisió de Catalunya. Va néixer a Carcassona al voltant de l’any 972 i la van casar amb 17 anys amb Ramon Borrell, el comte de Barcelona, Girona i Osona. Seguint la llei visigòtica, Ermessenda va rebre una desena part de les propietats del marit. Aquesta cessió rebia el nom d’esponsalicis i era independent del dot. Les dones no acostumaven a gestionar directament aquestes possessions. Aquest no va ser el cas d’Ermessenda, que es va encarregar del comtat d’Osona-Manresa, del bisbat de Vic i de propietats disperses del comtat de Barcelona. A banda d’això, també va participar amb el seu marit en totes les activitats de govern.

Ermessenda va tenir dos fills, Berenguer Ramon I i Borrell Ramon. També s’ha parlat d’una noia, Estefania, però no hi ha prou documentació al respecte. El comte Ramon Borrell va morir l’any 1017 i Ermessenda va governar com a regent durant la minoria d’edat de Berenguer Ramon I, fins a l’any 1023 aproximadament. La regència no va ser fàcil, ja que va haver-hi conflictes entre comtes i nobles i el front amb els musulmans seguia viu. Ermessenda va envoltar-se de persones de confiança per prendre decisions. A més, va rebre els consells del bisbe Oliba de Vic i del bisbe de Girona. Aquest darrer, Pere de Carcassona, era el seu germà. Les relacions entre mare i fill tampoc no van ser plàcides. Finalment, i gràcies a la mediació del bisbe Oliba, Ermessenda i Berenguer Ramon I van arribar a un acord en què, d’alguna manera, es repartien els poders o territoris.

Amb la mort inesperada de Berenguer Ramon I l’any 1035, Ermessenda va tornar a actuar de regent, en aquest cas del seu nét Ramon Berenguer I. Les tensions van tornar a repetir-se. Ramon Berenguer I va adquirir la majoria d’edat després de casar-se amb Elisabet i va adonar-se que l’àvia no estava disposada a perdre els seus antics privilegis. Va esclatar aleshores un enfrontament entre ambdós i els nobles van dividir-se en bàndols. L’any 1043 un acord va posar fi a la confrontació. Aquest va ser possible novament per les tasques de l’abat Oliba. Ermessenda va jurar fidelitat al seu nét, però mantenia la seva bona posició a Girona.

Tanmateix, la pau no va ser duradora. Després de la mort d’Elisabet i que Berenguer Ramon I repudiés Blanca, la seva segona esposa, el comte català va iniciar una relació amb Almodis de la Marca, una dona casada. Ermessenda va aconseguir el suport de la jerarquia eclesiàstica per excomunicar Ramon Berenguer I i Almodis. Malgrat això, la parella va seguir endavant amb els seus propòsits. Ella va rebre de Ramon Berenguer I els esponsalicis, que venien a ser els dominis que Ermessenda seguia defensant fermament. A més, van comprar els bisbes per decantar-los cap a la seva posició. Els fidels consellers d’Ermessenda, l’abat Oliba i el bisbe Pere de Carcassona, ja havien mort i la comtessa, veient com la seva influència minvava, va decidir vendre els seus drets per mil unces d’or. Va jurar respecte i fidelitat al nét i la seva dona i va retirar-se a Sant Quirze de Besora, on va morir l’any 1058. Ermessenda va ser enterrada en un sarcòfag situat a l’exterior de la catedral de Girona. Ella havia demanat expressament ser enterrada allà. Al segle XV Pere el Cerimoniós va ordenar que les despulles es traslladessin a l’interior de la catedral, on se li va fer un sepulcre gòtic.

Com diu Miret, Ermessenda és sens dubte una de les persones més poderoses de la història de Catalunya. Va governar durant més de sis dècades i va morir amb 85 anys. Dona amb visió estratègica, recordada com a pacificadora i repobladora i que va destacar com a defensora del dret i el poder públics per damunt de la força.

Bibliografia

  • Miret, Núria, Barcelonines. 1001 històries, L’Arca, Barcelona, 2017.

Articles