historias_fin_mundo

Deu històries per passar la fi del món

Pel·lícules i novel·les a Ebiblio

Dins del gènere de les distòpies futuristes hi ha un subgènere que aquests dies, per les circumstàncies que estem vivint, sembla que s’hagi reïficat. Cal saber que totes les cultures del món han escrit relats de caràcter apocalíptic o post apocalíptic com una forma d’afrontar la por, una catarsi col·lectiva enfront de la idea de desaparèixer del nostre planeta.

Avui, que de la mateixa forma que ens asseuríem al voltant de la llar de foc per explicar històries de terror, us proposem que us apropeu a deu relats que ens han parlat de com acabarà la civilització tal com la coneixem.

La Carretera:

La carretera

La novel·la, de Cormac McCarthy es va publicar l’any 2006 i el 2009 portada al cinema l’any 2009 pel director John Hillcoat. En ella McCarthy ens narra l’odissea d’un pare i el seu fill en uns Estats Units postapocalíptics. Pare i fill recorren la desolació buscant un lloc segur, camí al mar (un trop, d’aquest gènere, el mar com a frontera de salvació, el mar, origen de tot…) Del cataclisme que ha destruït gairebé tota la vida, l’autor no ens explica les causes, només vivim, acompanyant els personatges, les conseqüències; una insistent pluja de cendra que no deixa veure l’horitzó, com una metàfora de la pèrdua de perspectives de futur. Despulles de vida als marges de la carretera, absència de vegetació (i per tant d’aliment i aquest és un punt clau de la novel·la)… Sense aire pur. És una història dura, a voltes molt cruel, on l’autor no ens ofereix ni un bri d’amabilitat. És, sobretot, la lluita d’un pare per intentar protegir al seu fill, per capacitar-lo en un món deshumanitzat. Un novel·la que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2007, potser l’obra mestra d’aquest escriptor, també autor d’altres grans obres com “Meridià de sang” o “No és país per a vells”. Totes les seves obres destil·len un crit cap a la preservació d’una idea d’humanitat que sembla que estem oblidant. Una bona reflexió per a aquests dies i, que des del nostre punt de vista, no et pots perdre.

Mecanoscrit del segon origen:

mecanoscrit segon origen

La literatura catalana, de la mà de Manuel de Pedrolo, també ha fet la seva particular aproximació a la fi del món i ens ofereix un dels relats que més han arrelat en l’imaginari popular de molts de nosaltres. Publicada l’any 1974 ens explica la història de l’Alba i en Dídac, dos dels poquíssims supervivents a la terra després que un atac extraterrestre elimini gairebé a tota la humanitat. Una història que al contrari que l’anterior sí transmet un missatge d’esperança i com allò que ens fa humans, ens permetrà sobreviure. Aquí la idea base és que és possible tornar a començar, que sempre es pot lluitar per construir un món millor. Com La carretera, també va ser adaptada. La pel·lícula és de l’any 2015 i el seu director Bigas Luna.

Y the Last Man:

Y el ultimo hombre

El gènere del còmic, ha estat tradicionalment relegat a ser el germà petit de la literatura i del cinema, o considerat un gènere menor, infantil. A poc a poc es va superant aquest rebuig i creix la gent que en descobreix la qualitat de les seves obres, com és el cas d’aquesta. Creada pel guionista Brian K. Vaughan i la dibuixant Pia Guerra entre els anys 2002 i 2008 va guanyar el premi Eisner a la millor sèrie l’any 2008. Al llarg de 60 números els autors ens presenten un món on tots els éssers vius amb el cromosoma Y moren espontàniament i de forma fulminant en el mateix moment. Els únics “mascles” que sobreviuran seran un noi, Yorick Brown, i la seva mascota, un mico caputxí anomenat Ampresand que iniciaran una odissea en un món devastat per tal d’intentar reunir-se amb la Beth, la xicota de Yorick, que en aquell moment es troba a Austràlia.

Hombre:

Hombre

Publicada als anys vuitanta, aquesta obra d’Antonio Segura i José Ortiz és una de les obres mestres del còmic espanyol. Bàsicament, estem al davant d’una obra que beu del western clàssic i ens presenta la història d’un home que, en un món devastat per una crisi ecològica, ha de lluitar no només per tirar endavant contra la natura, també ho ha de fer contra els mateixos homes que s’han transformat en llops per l’home. Són com les definia el seu propi autor “històries sòrdides sense un final feliç” on el protagonista no és cap heroi, sinó un antiheroi clàssic que tracta de sobreviure en un món on la moral ha desaparegut.

The Walking Dead:

the walking dead

En els últims anys si hem de parlar d’un subgènere que ha brillat amb llum pròpia i que s’ha transformat en un dels reis de la cultura popular, és el món dels zombis i és a The Walking Dead on arriba a les cotes més altes. Publicat com a còmic per Robert Kirkman y Tony Moore entre els anys 2003 i 2019, l’any 2010 va ser transformada en una sèrie de TV que dura fins avui. La trama ens situa en la pell de Rick Grimes, un xerif que desperta després d’un temps en coma per descobrir que el món tal com el coneixia ha desaparegut, la civilització ja no existeix i tot es troba envaït per zombis. De la seva mà i d’altres supervivents amb qui es va trobant, veiem que l’autèntic terror i els autèntics monstres són els humans. Una història amb alts i baixos amb la seva narració però un dels imprescindibles del món de les sèries modernes. El primer episodi de la sèrie, és, avui dia, història de la TV. I si us fan mandra els zombis, cal saber que en aquesta història, són gairebé un MGuffin.

Mad Max:

Sota el nom de Mad Max ens trobem una sèrie de pel·lícules dirigides per George Miller en un món post apocalíptic on el petroli i l’aigua són els béns més preuats. Una tetralogia que malgrat que no passarà a la història del cinema (ni per la profunditat dels personatges ni per la qualitat de les interpretacions), sí que han marcat un imaginari col·lectiu, una estètica que ens ve a la ment quan pensem en un món post apocalíptic. El millor és que són pel·lícules que t’ho fan passar bé, on podem veure una evolució des d’una societat diatòpica e hiperviolenta que s’enfonsa a “Mad Max” (1979) a un Western futurista amb un ritme frenètic i un personatge súper carismàtic com és el de “Mad Max 2: El guerrer de la carretera” (1981) o veure com s’enfonsa la saga en una pel·lícula sense cap ni peus amb una Tina Turner embogida a “Mad Max 3: Més enllà de la cúpula del tro” (1985). La saga reneix el 2015 amb “Mad Max: Fury Road” que és tota una lliçó de com filmar bones pel·lícules d’acció, tot un al·legat a favor del feminisme que es rebel·la contra el patriarcat dominant de la societat i una al·legoria a allò que significa ser humà.

Hijos del hombre:

El director Alfonso Cuarón, estrenava l’any 2006 la seva adaptació de la novel·la homònima de P.D. James (de l’any 1992). L’argument ens trasllada a un futur pròxim (està ambientada l’any 2021) on els éssers humans s’han tornat infèrtils i no existeixen els nens. Aquest fet transforma la societat, convertint-la en una sense esperança. El relat ens mostra un món desestructurat, on futur on un dels pocs estats que encara existeixen és el Regne Unit, amb una altíssima concentració del poder adquisitiu en uns pocs, polítiques migratòries assassines i fragmentació social generalitzada. Societats d’individus atomitzats, sense la xarxa orgànica social, que ha fet un gir totalitari i es troba sumit en el caos, la violència i l’angoixa. En aquest ambient, apareix l’esperança, lal Kee, una dona d’origen africà es queda embarassada. El Theo, el protagonista, intentarà ajudar-la a sobreviure, en un viatge frenètic per salvar el seu fill, i l’esperança que representa.

Aquesta obra és copsadora perquè es poden identificar una per una les conseqüències reals en les quals poden acabar els processos engegats en els nostres temps: la prevalença de l’economia per sobre de la humanitat, la gestió poc humana de refugiats, migrants i persones pobres, l’ultra individualitat que ens fa pensar que som una illa i no ens afecta el que passa als altres. L’autora ens està dient que som nosaltres, qui acabarem amb el fill de l’home, que també som nosaltres.

La pel·lícula se serveix del to simbòlic, és estèticament, un encert, ja que tot i ser una projecció d’un futur no acomplert, la sensació és d’un realisme pertorbador. I atents al pla seqüència del barri de refugiats… Per saltar de la cadira, per aplaudir. Poques vegades un tiroteig i persecució s’ha rodat tan magistralment.

Bienvenidos a Zombieland:

Pot ser divertit un món post apocalíptic? Doncs ho és a Zombieland. Estrenada l’any 2009 i dirigida per Ruben Fleischer ens trobem davant una comèdia que fa servir el rerefons zombi i una societat enfonsada per narrar-nos una història clàssica sobre la importància de la família i l’amistat. Família, però, que és la que tu esculls i sobretot que l’important al món pot ser arribar a ser gaudir per última vegada d’un pastisset. Si voleu passar una bona estona en mig de la fi del món i oblidar-vos de tot, aquesta pel·lícula us arrencarà més d’un somriure. Una bona obra que aconsegueix barrejar l’enginy amb la sang. Inoblidable Bill Murray fent de Bill Murray i les regles per sobreviure a l’apocalipsi.

City of Ember:

El gènere post apocalíptic és tan permeable que fins i tot es pot gaudir en família. Un exemple és la pel·lícula de City of Ember (A la recerca de la llum). Estrenada l’any 2008 està basada en la novel·la juvenil The City of Ember de l’escriptora Jenane DuPrau. Les dues ens narren les aventures de la Lina i el Doon que viuen a Ascuas, una ciutat subterrània on una part de la humanitat s’ha refugiat per sobreviure a una catàstrofe nuclear. Després de viure durant més de dos-cents anys sota terra, la ciutat comença a patir un problema que amenaça la seva supervivència i seran aquests nois els que viuran una sèrie d’aventures per salvar la ciutat. Ens trobem al davant d’allò que en un primer moment és una cinta dedicada a tota la família però que, si rasquem una mica més, es revela com una al·legoria a la dialèctica de Plató i l’ascensió en la cerca del coneixement autèntic.

Hora de aventuras:

I amb nens es poden viure històries post apocalíptiques? Doncs la resposta és que sí i només t’has d’apropar a “Hora de aventures” on viuen la parella de protagonistes, un nen que es diu Finn i que és l’últim humà a la terra i el seu company una mena de gos màgic i mutant anomenat Jake. Al llarg de les 10 temporades que dura la sèrie els protagonistes creixen i evolucionen igual que ho fan els nens a qui va dirigida i que tracta als nens com autentiques persones i sense un caràcter condescendent. Però no només als nens sinó que també dóna una bufetada als adults als quals també va dirigida aquesta sèrie doncs si mires més enllà dels colors pastels i infantils que dominen la sèrie et trobes amb uns personatges i unes històries que tenen una profunditat amb múltiples capes.

Amb això arribem al final dels nostres post apocalíptiques, recomanacions perquè fins i tot a la fi del món hi ha grans històries per explicar i gaudir. Recordeu que moltes d’aquestes recomanacions les podeu consultar a la vostra biblioteca més propera o online a eBiblio Catalunya