Noseferatu

Nosferatu. Una sinfonía del horror.

La fi de la primera guerra mundial va portar a la societat alemanya a un estat total d’incertesa respecte al seu futur, les cicatrius que va deixar la guerra a nivell social i econòmic van provocar un profund trauma a la societat. L’expressionisme va ser una manifestació artística conseqüència d’aquesta situació en crítica i directa oposició al positivisme que es va produir des de la segona meitat del segle XIX. El cinema alemany d’entreguerres va ser un gran catalitzador d’aquest sentiment d’angoixa, distorsionant la realitat i aprofundint en el seu caràcter enigmàtic, sinistre, mòrbid… I sens dubte la pel·lícula de Murnau filmada al 1922 va ser un dels millors exponents d’aquest moviment.

Nosferaru, eine Symphonie des Graens, ens porta a la fictícia ciutat alamana de Wisborn durant l’any 1838 on viuen el jove Hutter i la seva dona Ellen. Per la seva feina, Hutter viatjarà a Transilvània per tancar un negoci amb el misteriós comte Orlok per la venta d’una finca a Wisborn. Hutter, a la seva arribada a Transilvània es avisat per la gent dels perills dels tractes amb el misteriós comte. Durant la seva estada al castell, Hutter descobrirà que Orlok en realitat es un vampir i a la vegada Orlok es començarà a sentir atret cap Ellen. Hutter conseguira fugir del castell i començarà una cursa per veure qui dels dos arribarà abans a Ellen. Amb l’arribada d’Orlok a Wisborn, també arribarà una pesta i finalment Ellen serà l’autentica heroïna que sacrificarà la seva vida en un intent per acabar amb el vampir i la pesta.

Com es pot apreciar, dins de la pel·lícula trobem tots els elements característics del cinema impressionista alemany, Murnau ens presenta com protagonista un personatge enigmàtic i sinistre, un monstre que amb la seva imatge de rostre angulós, garres, dents afilades i un cap com si fos d’una rata que ens transmet la imatge de la mort i la malaltia. La forma que te de jugar amb les ombres per augmentar la sensació d’angoixa a l’espectador per descriure lo sobrenatural i el mateix Coppola faria servir aquesta idea a la seva versió de Dràcula. La caracterització dels personatges que projecten la expressió exagerada de les emocions negatives com la ira, la por o la desesperació.

Però també Nosferatu, trenca amb els paràmetres de la vanguardia per tal de donar un realisme més gran a la historia. Murnau es un mestre de la posta en escena i no només es fan servir espais asfixiants i escenaris oblics amb decorats recarregats, si no que filma en localitzacions obertes, espais naturals per descriure els boscos, els camins i el castell d’Orlok lo que converteix la pel·lícula en una pionera que s’allunya de la teatralitat que fins ara dominava el cinema.

La fotografia de la pel·lícula té una estètica que tampoc ens deixa indiferents i que transmet aquest to sobrenatural i sinistre. La forma que te de fer servir els primers plans, el ritme pausat dels moviments dels personatges mentre que amb Nosferatu es serveix d’una càmera rapida per donar-li un to sobrenatural que no acaba de funcionar bé però ens ensenya com Murnau intentava fer servir tots els mitjans tècnics dels que disposava. L’ús que fa dels picats i dels contrapicats, la utilització creativa dels enquadres semblen inspirats en pintors com Alfred Kubin, Franz Marc o Edvard Munch. La forma que te de jugar amb la il·luminació i les llums per donar la sensació de foscor a ple dia doncs els mitjans tècnics feien impossible rodar a la nit, l’ús que fa del virat tenyint el negatiu en sèpia. També la forma d’il·luminar al vampir, totalment exagerada i que li dona un caràcter fantasmagòric e irreal.

Un altre cosa que es evident a la trama de la pel·lícula, son els paral·lelismes que existeixen amb la historia de Bram Stoker, Dràcula. Fins al punt que ens trobem que va sofrir una demanda al 1925 per part de la viuda de Bram Stoker que va portar a que totes les copies del film fossin retirades i destruïts els negatius. Però la seva difusió per diferents països va fer que algunes es poguessin salvar amb la peculiaritat que tenim diferents muntatges depenen del país. Fins i tot hi ha una versió sonora de la pel·lícula de l’any 1930 que conté escenes descartades per Murnau. Malgrat aquesta inspiració, Nosferatu es fill de l’existencialisme, no es fill del romanticisme com es Dràcula. Es un ser horrorós no el mite eròtic de Bela Lugosi i quan Murnau canvia el final eliminant de que pugui tindre un costat humà ens ensenya que el seu vampir es pura maldat. L’existencialisme igual que passa a El gabinete del doctor Caligari o a El testamento del Dr. Mabuse crea sers que son pura maldat sense cap mena de benevolència.

Per tot això fins i tot 98 anys després de la seva estrena, continua captivant a l’espectador i es un film imprescindible per qualsevol amant del cinema i dels vampirs.