Mary_Anning

Mary Anning, una pionera al món de la paleontologia

Reconeguda al 2010 per la Royal Society com una de les deu dones científiques més influents en la història britànica. Mary Anning (1799-1847) va néixer al sud de la Anglaterra victoriana, al poble de Lyme Regis. A una època en la que encara faltaven molts anys per que Darwin publiques la seva obra L’origen de les especies i es pensava que les especies animals eren creacions immutables i perfectes. On els fòssils de dinosaures començaven a ser coneguts però es veien com restes d’una època antediluviana, restes d’animals gegants de moviments maldestres semblants a les iguanes.

Com si fos una protagonista d’una historia de Dickens, Mary va néixer a una família pobre de Dorset que malvivia de la feina del pare com ebenista i la recol·lecció de fòssils per turistes. Una feina perillosa que va ocasionar la mort del pare quan només tenia 11 anys i que va deixar a la família completament assetjada pels deutes. Malgrat la seva falta d’educació formal i que el ser dona li negava l’accés al món acadèmic i a les societats científiques, va esdevenir una figura clau de la paleontologia. Això si, sempre a l’ombra d’homes com William Daniel Conybeare o Georges Cuvier, a qui Anning abastia de fòssils.

Quan el pare va morir, ella va continuar amb la recol·lecció i la venda de fòssils. Tenia un bon ull i aprenia ràpidament. A més es preocupava molt per la conservació, la documentació, el dibuix i la classificació dels diferents exemplars. Tota aquesta feina va fer que aviat tingues un coneixement precís de les especies que afloraran a la costa i li va permetre extreure diferents conclusions i hipòtesis.

Amb només 12 anys va trobar el primer esquelet complert d’un ictiosaure, també va tornar a demostrar la seva habilitat quan va descobrir i extreure un esquelet quasi intacte d’un plesiosaure al 1824 i que va crida l’atenció de la comunitat científica de l’època. Va fer un dels primers estudis sobre els copròlits on aventurava que es tractaven d’excrements fossilitzats, va descriure els sacs de tinta dins dels belemnits i va teoritzar sobre la possibilitat de l’evolució i de l’extinció molts anys abans de Darwin.

Malgrat que va establir una xarxa de relacions amb altres paleontòlogues aficionades i els geòlegs acudien a la seva botiga amb dubtes i teories. Només va publicar un petita carta a The Magazine of Natural History, on rebatia algunes de les idees de l’època sobre els taurons fossilitzats en base als seus propis descobriments. La comunitat del seu temps era incapaç d’admetre que una dona del seu entorn pugues tindre els coneixements i habilitats necessaris que ella ostentava. Els seus coneixements van ser depredats per aquells a qui ella aconsellava, van donar nom als seus descobriments i van publicar les seves teories sense anomenar-la. Gideon Mantell, un dels grans naturalistes de l’època la va descriure com una “lleona geològica en una petita botiga bruta, amb centenars d’espècimens apilats al seu voltant en el major desordre”. Ludwing Leichhardt es va referir a ella com forta i masculina, allunyada del tòpic victorià “la princesa de la paleontologia”.

Alguns geòlegs i col·leccionistes van actuar com mecenes per ajudar a la seva família i la Associació Britànica per l’Avanç de la Ciencia i la Societat Geològica de Londres li van concedir una pensió una anys abans de la seva mort malgrat que mai la van admetre entre els seus membres. El president de l’associació va arribar a reconèixer que “malgrat no estar situada entre les classes acomodades de la societat, va contribuir en gran manera amb el seu talent i les seves inesgotables investigacions als nostres coneixements sobre els grans sauris i altres formes fòssils de vida”.