Tradició o traïció? Marsalis vs. Marsalis

Un article de Miquel Botella, ex-cap de redacció de la revista Rockdelux i creador del blog Ciudad Criolla. L’article és una ampliació de l’entrada de Wynton Marsalis: un jazzman lúdic i valent, de Ricard Gili.

Parlar del conflicte entre tradició i modernitat a Nova Orleans resulta bastant incongruent, si tenim en compte que en aquesta ciutat tot es barreja. No obstant això, a mitjans dels vuitanta aquesta dicotomia va estar a punt de provocar una ruptura entre dos germans d’una coneguda dinastia: Wynton i Branford Marsalis. Miquel Botella, ex redactor en cap de la revista Rockdelux, creador del blog Ciudad Criolla –dedicat a la música de Nova Orleans i d’arrels nord-americanes– i soci de la SBB, ho analitza en aquest article.

 

En el món de la música –però també en altres àmbits artístics– sempre ha existit una pugna entre els defensors de la tradició i l’ortodòxia, els anomenats “puristes”, i aquells que, per contra, advoquen per l’evolució, la modernitat i la barreja. Pel seu caràcter de gresol de cultures, Nova Orleans sembla al marge d’aquesta polèmica: el seu so característic és la suma de molts estils que, lluny de trepitjar-se els uns als altres, conviuen, es respecten i fins i tot es fonen, i avui dia és possible trobar formacions com Hot 8 Brass Band, The Highsteppers Brass Band, Coolbone Brass Band, Soul Rebels o Galactic que barregen les brass bands amb el rap i altres sonoritats.

 

Però va ser precisament una de les famílies d’artistes més cèlebres de la ciutat, els Marsalis, la que va protagonitzar a mitjans dels vuitanta una disputa que semblava no tenir solució, centrada en els germans Branford (1960) i Wynton Marsalis (1961). El primer d’ells, precisament el gran, va començar la seva carrera com a professional el 1980 girant per Europa amb la big band d’Art Blakey, tocant el saxo baríton. Posteriorment passaria pel grup de Clark Terry i després tornaria amb Blakey, aquesta vegada com a integrant dels seus Jazz Messengers.

Entre 1982 i 1985 va formar part del quintet de Wynton, amb un estil molt influït per Wayne Shorter i John Coltrane. Entre tots dos germans semblava existir una sorprenent telepatia musical. Paral·lelament, Branford va anar de gira amb els V.S.O.P. II. de Herbie Hancock (també amb Wynton) i el 1984 va participar en el disc “Decoy” de Miles Davis.

 

Fins aquí, una trajectòria “irreprotxable” des del punt de vista del jazz més purista. Però el 1985, quan va deixar al seu germà per engrossir les files del grup de Sting –al costat d’altres brillants jazzmen afroamericans, com Darryl Jones al baix, Omar Hakim a la bateria i Kenny Kirkland als teclats, en el que va representar el millor moment de la carrera en solitari de l’ex líder de Police–, es va produir una ruptura entre tots dos que va saltar als titulars periodístics, amb declaracions explosives, sobretot de Wynton, erigit a partir d’aquell moment en el portador de la flama de la tradició jazzística del clan Marsalis i enemic a ultrança del hip hop (per si no n’hi hagués prou, Branford s’atrevia a rapejar en el tema “Bring On The Night” de Sting).

Cal dir que alguns crítics musicals van carregar contra Branford en els seus articles, com va passar fins i tot a casa nostra. Així, per exemple, Albert Mallofré de “La Vanguardia” va descriure així la presència del saxofonista en el concert de Sting celebrat el 10 de febrer de 1986 al Palau d’Esports de Barcelona: “Em produïa una penosa impressió contemplar Branford Marsalis fent l’ós a l’escenari en aquelles circumstàncies i m’explicaré: és un dels talents més rellevants de la jove generació americana i en un sentit estrictament musical la seva figura és més important que la del propi Sting. La seva presència en un conjunt com aquest només es justifica en el cas que sigui decisiu, però, molt al contrari, el paper que reserva l’esquema de Sting al saxofonista podia ser cobert perfectament per qualsevol professional dels afiliats al sindicat. Després, que un Marsalis consenti en el paper de comparsa de Sting només s’explica pel fet que els comparses de Sting estan molt ben pagats, el que ens condueix a reflexions molt amargues sobre el futur dels músics joves de veritable gran talent” .

 

Diversos factors van acabar per enrarir encara més la situació: entre 1992 i 1995, Branford es va convertir en una celebritat televisiva en acceptar el lloc de director musical del “Tonight Show” de Jay Leno. I després, només va faltar que el 1994 creés el projecte Buckshot LeFonque –nom tret d’un pseudònim utilitzat per Cannonball Adderley en el seu disc “Here Comes Louis Smith” (1958)–, on es va atrevir a barrejar el jazz amb el hip hop i el rock, una extensió de la seva personalitat que li permetia demostrar tot allò del que era capaç, obrint noves vies d’expressió. Massa per als puristes, massa per a Wynton.

I llavors van sortir a la llum les diferències entre els dos germans: en un costat del ring, Wynton, guanyador de nombrosos Grammy, ex nen prodigi que als 22 anys havia sorprès el món del jazz amb un mestratge tècnic superb de la trompeta, un purista prepotent i intolerant amb els artistes que “es venien” per al que ell considerava “gèneres menors”, elegant fins en el seu vestuari (sempre amb vestits clàssics). I en l’altre, Branford, sense tants premis prestigiosos en el seu haver, tot el contrari al purisme encara que, això sí, fos un saxofonista esplèndid còmode tant en el pop com en el jazz, i habituat a vestir de manera informal.

De fet, no era la primera vegada que Wynton s’enfrontava amb un altre músic a causa de la seva actitud neoconservadora i provocava la polèmica. Durant l’acceptació d’un dels seus Grammy va agrair a “Charlie Parker, Thelonious Monk, Louis Armstrong i tots aquells que van donar una forma d’art al poble americà que no pot estar limitat per les modes forçades o el mal gust”. Aquestes paraules van molestar a algunes llegendes del jazz, entre elles Miles Davis, un personatge que, precisament, es va caracteritzar per una tremenda evolució en tota la seva carrera, reinventant-se i allunyant-se del so purista. “Em va sonar com si s’erigís en el salvador del jazz”, va declarar Davis.

 

En les entrevistes d’aquella època, Wynton carregava contra els veterans que, segons ell, s’havien venut. De nou a “La Vanguardia”, en una xerrada amb Albert Mallofré publicada el 19 de juliol de 1988, afirmava de Miles Davis: “No tinc cap contacte amb aquest senyor perquè no em mereix cap respecte. Ni com a músic ni com a persona. Res. Zero. En els últims vint anys només ha fet productes comercials. Això vol dir que ven el seu talent al més lucratiu. Així ha guanyat molts diners, però a costa de vendre. I en el procés ha venut el jazz i ha sembrat la confusió entre músics i aficionats”. I sobre Branford i altres músics de jazz que tocaven amb Sting, tampoc es tallava: “Si trien aquest camí venint del món del jazz, és per guanyar més diners, presumiblement, i tenen dret a guanyar-lo. Espero que els vagi bé, però deixem clar que fer rock és deixar de fer jazz. Jo sóc un músic de jazz i no ho faria”.

 

Molts anys després, el 2012, Branford desmentia en una entrevista al portal de notícies Lohud que existís rivalitat entre ell i el seu germà i atribuïa les seves diferències a causes més profundes. “Wynton es va molestar quan vaig deixar la seva banda per anar-me’n amb Sting i després els mitjans van començar a parlar d’una rivalitat. Però més que una rivalitat va ser un profund desacord ideològic, que amb el temps es va resoldre com sol passar sovint entre els membres d’una família”.

 

Per sort, les aigües van tornar a mare i la relació entre els dos germans es va normalitzar. De fet, tots dos van participar al costat del seu pare Ellis i els seus germans Delfeayo i Jason en els àlbums de The Marsalis Family “A Jazz Celebration” (2003) i “Music Redeems” (2010). Paradoxalment, les tornes s’han invertit i en els últims anys Branford està més centrat en el jazz, mentre que Wynton ha publicat discos al costat de Willie Nelson, Norah Jones i Eric Clapton, a part de liderar la Jazz At Lincoln Center Orchestra que, d’acord, és una gran big band de jazz que ha gravat tributs a Wayne Shorter, Duke Ellington, John Coltrane i Charles Mingus, però també ha actuat amb figures com Rubén Blades i Paco de Lucía.

 

Un últim detall: el fill de Wynton, Jasper Armstrong Marsalis, és un productor conegut amb el sobrenom de Slauson Malone que ha format part de grups de jazz experimental i hip hop com Standing On The Corner i que l’any passat va debutar en solitari amb “A Quiet Farwell, 2016–2018”, un disc inclassificable que, de ben segur, posarà dels nervis al seu pare.

 

Copyright fotografia: Columbia Records