Literatura a sang freda a Golferichs

17-12-2021

Hi ha res millor a l’hivern que quedar-se a casa assegut en un bon sofà, manteta a la falda i un bon llibre? I quines millors companyies que els llibres de misteri, policíacs, de suspens, de detectius o criminals? Totes aquestes accepcions fan referència a les mil formes de la novel·la negra. Perquè el gènere està fortament lligat a la lectura social del seu temps i per això, com a bon gènere, muta segons aquestes condicions que l’afecten. I per veure-ho, anem a fer un petit recorregut des de l’origen fins a l’actualitat de la novel·la negra.

Si pensem en les primeres novel·les de detectius, ens vindrà al cap Sherlock Holmes, elemental. Conan Doyle, però, va ser influït per un altre escriptor precedent, Edgar Allan Poe, i la seva trilogia amb Auguste Dupin. Ambdós detectius són la font de l’investigador que hem vist milers de vegades: raret, racional, analític, deductiu. Qualitats, totes, del mètode científic, base del pensament crític. Tant Holmes com Dupin foren capaços de resoldre misteris sense necessitat de sortir de casa, amb les seves capacitats de raonament lògic i les pistes davant seu. Els perfils d’aquests detectius són superhumans, no només per la seva intel·ligència, molt superior a la de qualsevol dels altres personatges (i, per tant, de qualsevol de nosaltres) sinó perquè no els interessa allò humà més enllà del misteri a resoldre. No són empàtics, ni emocionals, ni procuren ser agradables. Aquesta fredor atorgada a la raó, cal dir-ho, ha causat alguns efectes negatius sobre la percepció de la ciència a la nostra societat. Des del detectiu impassible al metge boig, hi ha tota una línia que sí que contribueix a una mala percepció social de la raó, encara que ens encantin Holmes o el Dr. House.

Però si parlem de protonovel·la negra, no seria just no mencionar a qui va assentar les bases del misteri i la novel·la-puzle: Wilkie Collins. Alta societat, una casa on es reuneixen uns convidats (futurs sospitosos), un misteri en principi irresoluble, gairebé paranormal … I una resolució explicada des de la raó. A més, com era habitual en l’època, les novel·les de Collins s’anaven publicant per lliuraments, imprimint aquell ritme en el qual al final de cada capítol s’obria un nou interrogant. Addictiu.

La casa aïllada, la mansió, o l’Orient Express, tots espais-continent que arrepleguen un seguit de personatges amb secrets que el detectiu o  la detectiu haurà d’anar desvetllant. És el moment del laboratori, el reflex de l’observació científica sobre l’objecte com quelcom aliè a l’observador i del qual en podem extreure una veritat. I l’investigador com a garant de l’ordre, aquell qui el restitueix.

El gir cap a la novel·la negra, segons els estudiosos com, per exemple, Todorov, està precisament en aquest canvi de focus. Els pulp de Dashiel Hammet o Raymond Chandler sortien de la mansió tancada a la ciutat i, per tant, de la classe alta (l’única representada en la literatura aleshores) cap a les classes populars i, fins i tot, les marginals. El trencament de l’ordre ja no és un desviament contingent, ara és quelcom estès, forma part de la societat, i la ciutat és l’espai que la representa; convivència de classes, pobresa, crim organitzat, misèries i carrerons obscurs. El detectiu perd el seu estatus de superhome per a ser un home corrent que cohabita amb la resta de personatges de la història, perquè en forma part. Ja no és el restaurador de l’ordre, és qui contempla el caos des de dins. Potser per això,  per a ella o per a ell, els casos solen ser quelcom personal. Un canvi de paradigma que té a veure, segurament, amb la transició dels valors de la modernitat (ciència, progrés, materialitat), al seu trencament (Crack del 29, II Guerra Mundial) i a l’incipient postmodernisme. En aquest punt, el desencant, la pèrdua d’ideals universals muta en realisme cru, s’apodera de la ficció i les novel·les pulp ho reflecteixen:

  • El capitalisme salvatge: representat per l’ambició i la recerca de poder que porten a la corrupció, la violència i el crim.
  • La crítica social: amb la ciutat com a espai de marginalitat i estructurant la desigualtat.
  • Els diàlegs: per sobre de la descripció. És acció més que reflexió.
  • El rigor: cada personatge parla i té els coneixements que li corresponen (forense, empresari, polític…)
  • En relació a aquests dos últims, l’ús de sociolectes, argots amb els quals parla cada personatge en tant que forma part d’un grup (mafiós, marginal, policia…)

I avui, de què parla la novel·la negra? Doncs sembla que tot ha anat a pitjor pel detectiu. Més humanitzats que Marlow o Spade, que encara conservaven algun tret romàntic (una moral infrangible, una solitud provocada pel desencant…), Wallander i companyia tenen molts problemes reals, els mateixos que nosaltres: malalties, problemes familiars, no arribar a final de mes…  I ja sigui a la glaçada Suècia o als carrerons de qualsevol capital del món, sap que poc pot fer per canviar les coses, més enllà d’acabar el puzle.

 

Lectures recomanades

Us proposem un seguit de lectures recomanades per Manuel López Poy, periodista i escriptor especialitzat en cultura popular, i professor del taller de Literatura a sang freda:

  • Collita Roja, de Dashiell Hammett
  • El son etern, de Raymond Chandler
  • La bèstia s’apropa, de Margaret Millar
  • 1.280 ànimes, de Jim Thompson
  • La núvia vestida de negre, de William Irish
  • Extranys en un tren, de Patricia Highsmitt
  • Deixeu que els cadàvers es broncegin,  de J.P. Manchette i J.P. Bastid
  • La dàlia negra, de James Ellroy
  • Els mars del Sud, de Manuel Vázquez Montalbán
  • Total Khéops, de Jean-Claude Izzo