Les possibilitats econòmiques dels nostres fills

 

CÉSAR RENDUELES

30/11/2021

 

El professor Rendueles comença aclarint que el títol de la conferència parafraseja el de l’assaig de l’economista britànic John KeynesLes possibilitats econòmiques dels nostres néts”. L’autor escrivia aquest assaig l’any 1930, en plena Gran Depressió als Estats Units i de crisi democràtica generalitzada. Un moment històric de sentiment de fracàs col·lectiu.

A l’assaig Keynes postulava que, un cop analitzats i detectats els problemes del capitalisme històric, seríem capaços de modular-lo i dirigir-lo per a fer d’ell un sistema capaç de rectificar els problemes econòmics en el termini de cent anys, arribant a una era d’abundància global.

Algunes de les idees que l’autor plantejava eren:

  • Les necessitats humanes són finites.
  • La productivitat augmenta constantment.

Amb ulls actuals, aquestes dues condicions contenen l’esbiaixo naturalista, habitual en les ciències humanes clàssiques, és a dir, prendre els sistemes socials per la seva metàfora biologista, en la que les lleis que mouen els sistemes són universals i constants. Des d’aquesta perspectiva, el liberalisme econòmic augmentaria la riquesa i, combinant-se amb unes necessitats humanes finites concorrerien per a crear un món de benestar generalitzat. L’augment de la productivitat, facilitat per aquest comportament “natural” del sistema junt amb les millores tècniques, permetria una progressiva reducció de les jornades laborals sense que afectés la producció.

Luís Arenas, fa notar a “El capitalismo cansado” que els néts de Keynes, cent anys després, som les generacions actuals. Podem analitzar, doncs, si aquestes prediccions s’apropen a la realitat.  S’acompleix el segon supòsit, la productivitat ha continuat la seva tendència a l’alça, però aquest increment s’ha anat desvinculant dels salaris. En els últims deu anys, tot i que la productivitat ha crescut un 6%, els salaris només ha crescut un  0,6% , és a dir, la productivitat per hora treballada ha crescut deu vegades més que el salari mitjà per hora treballada. Per tant, les previsions de la reducció de la jornada laboral fins a arribar a la de quinze hores que augurava Keynes tampoc no s’han acomplert. És cert que en els anys que l’economista estava analitzant (1870 -1930) , les jornades laborals es van reduir fortament, un 30%.  Però en els últims 100 anys ens hem estancat en les quaranta hores. Com indica Luís Arenas, si tenim en compte l’augment de l’esperança de vida, el resultat és que dediquem molt més temps al treball respecte a altres èpoques.

 

El primer error de Keynes, doncs, va ser infravalorar el creixement de la desigualtat. La seva anàlisi beu de l’observació d’un fenomen del seu temps, conegut com  la “Gran compressió”, concepte que al·ludeix a la millora general i la tendència la igualtat. Però aquest va ser un efecte contingent d’una època, gràcies a reaccions polítiques a gran escala. Tant Keynes com altres autors (per exemple Kuznets) van prendre per endògenes al sistema capitalista situacions que foren conjunturals dels seus temps.

El segon error de Keynes seria considerar que les necessitats humanes trobarien de manera natural el seu límit. En l’època de l’autor, encara no s’havia consolidat el gran consum capitalista. El seu era encara un pensament tradicional, en el qual l’aspiració més estesa era cobrir necessitats. El canvi està a passar a un ideal comparatiu; aspirar a viure com els més rics. Això trenca amb l’antic paradigma de sosteniment de la vida i les aspiracions socials s’orienten cap a una configuració de la vida en la qual els individus competeixen per a assolir una posició social privilegiada, sobretot basada en el consum de béns que construeixen un ideal de classe[1].

Dues de les grans transformacions històriques del capitalisme giren al voltant de les idees de Keynes:

  • Reforma de l’Estat i el model de societat– a tot occident es va acceptar que l’estat havia de garantir el benestar del conjunt dels ciutadans. Havia d’actuar, mitjançant la normativa, com a mediador de conflictes entre treballadors i empresaris, allò que anomenem “pacte social”. Aquest pacte implicava, per a la classe treballadora, la renúncia a hores d’oci per millors condicions laborals, estabilitat  i millors salaris… El procés va reduir espectacularment les desigualtats. Amb un matís, els costos van ser assumits per l’Estat. Les elits econòmiques van acceptar rebaixar els seus beneficis per (l’augment d’impostos), a canvi de l’estabilitat que els garantia un benefici sostingut en el temps.

 

  • El gran consum, puntal del fordisme, potencia exponencialment les dinàmiques de depredació ecològica que s’havien engegat amb la Revolució Industrial. Des del 1940 al 1990, la població dels EUA per si sola va consumir més energia com el conjunt de la humanitat fins a aquell moment de la història. S’afegeix la revolució química, amb nous productes a comercialitzar, amb un impacte enorme pel medi natural.

 

El fordisme va ser el sistema prominent fins als anys setanta. Combinava la producció a gran escala amb la invenció del treballador-consumidor, l’inici del consum massiu.  Als anys setanta, però, es dóna un augment explosiu de la desigualtat. La concentració de riquesa ha augmentat a límits insospitats, per exemple:

  • Actualment, les 60 persones més riques del món tenen tanta riquesa personal neta com la meitat més pobre (500 milions de persones)
  • A Espanya, els 20 més rics, tenen més que el 30% més pobre (15 milions de persones)

 

Les condicions laborals han empitjorat molt: se sumen la derrota del sindicalisme i la reforma del mercat de treball. Existeix un enorme malestar laboral associat a la precarització. D’altra banda, el consum ha crescut a nivells insostenibles pel planeta, de tal manera que, ja l’any 1980, se supera la capacitat de càrrega del planeta.

 

Quin és l’escenari avui?

Estem assistint a la descomposició de la globalització neoliberal, que no vol dir la fi del neoliberalisme, sinó possiblement la seva recrudescència. El capitalisme ja no genera consensos socials capaços de construir una cultura compartida, creix la visió que és un sistema que provoca més problemes que solucions i davant el col·lapse global són moltes les veus que reclamen el fre al creixement.  La deslegitimació  social del capitalisme ha provocat en les elits econòmiques una reacció, el neocorporativisme, en ell, el poder econòmic ja no amaga la seva intenció de predomini i continua justificant la desigualtat, però ara es legitima des de l’articulació de la por, llençant el missatge que confronta creixement versus catàstrofe econòmica i aquest nou paradigma inclou el suport dels governs. El canvi discursiu és rellevant a escala social i política, legitimant opcions autoritàries, desgastant la democràcia i articulant la por vers el col·lapse ecològic.

Quina és l’alternativa a les propostes de la por i l’autoritarisme? Hem de començar a pensar que bens i serveis que avui dia donem per garantits cada vegada seran més inaccessibles per a grans sectors de la població; calefacció, carn, aire condicionat… El que cal pensar és en com es farà el repartiment de recursos limitats.

Rendueles veu processos esperançadors que enfronten les dinàmiques autoritàries.

 

Per una banda, el creixent qüestionament de la meritocràcia, entesa ara com a forma ideològica de legitimació de les desigualtats. La crítica es va incrementar durant la crisi pandèmica, progressivament se sumen més veus que alerten que el suposat ascensor social no és equitatiu. El qüestionament s’eixampla fins a arribar a posar en dubte tot el sistema d’oportunitats ascendents i les seves condicions, com el concepte de mèrit. La proposta, a canvi, seria eliminar aquestes jerarquies del món laboral, del món social. Estipular que qualsevol dedicació és positiva si és escollida i que totes contribueixen a la societat. La qüestió és que tot ciutadà tingui dret a tenir les seves necessitats mínimes cobertes i pugui autorealitzar-se.

Una altra de les tendències que el filòsof observa és un increment de la reivindicació laboral que ja no s’organitza entorn una identitat (classe obrera) ni estructures (sindicat) sinó que reapareix amb formes noves. Es manifesta en malestars difusos, més individualment que col·lectivament. Les reivindicacions ja no estan tan connectades amb la vida laboral, sinó també a la sostenibilitat i una nova mentalitat sobre el que és una vida bona. Per exemple, s’està donant un curiós fenomen a escala mundial, els abandonaments laborals. Catorze milions de persones han renunciat a tornar a les seves feines després de la pandèmia i han deixat de considerar-se població activa, en tant que no pensen tornar a la feina. Als EUA van abandonar el lloc de feina més de quatre milions de persones, només el mes d’agost. Actualment, en aquest país hi ha  10 milions de vacants. A Espanya, el sector serveis té cent vint mil vacants i a Itàlia han abandonat la feina un mig milió de persones.

És possible que hi hagi un punt d’artificialitat, inflat pels mitjans i segurament conjuntural en aquestes dades i de segur que el fenomen és bastant més complex del que sembla, però sí és un indicador de certs moviments, potser canvis socials que potser tenen a veure amb la transformació de les expectatives vitals, en una nova definició d’allò que és una vida bona.

En aquest sentit, enfrontar-nos a una crisi eco-social, sent un gran desafiament, podria ser també una finestra d’oportunitat.

L’anti-capitalisme tradicional ha sostingut sempre que el sistema és ineficaç, en tant que no és capaç d’aprofitar l’abundància que genera. Crea una escassetat artificial, que impedeix per exemple reduir jornades i, a canvi, genera sobreproducció i atur. Avui les coses són diferents, a la carestia artificial se suma una veritable carència material. La qüestió és construir una vida bona a partir d’una austeritat justa i igualitària i s’ha de fer des de paràmetres laborals, socials i culturals radicalment diferents.

 

Davant la crisi d’escassetat, com reaccionarà el capitalisme?

La pandèmia ens ha ofert una experiència per a testar quin tipus de moviments han fet les elits. Un dels canvis és polític. El capitalisme ha incorporat a la seva caixa d’eines les alternatives il·liberals i autoritàries. Fa vint o trenta anys passava, però no es deia. Podien donar suport a règims dictatorials, però s’amagava.  D’altra banda, en el terreny econòmic, el lliure mercat és una alternativa que cada vegada renuncia més a la intervenció, trobant-se la resistència de grans tenidors i, alhora, aprofitant-se dels grans fons públics.

 

Com aconseguir que torni a tenir sentit propostes comunitàries, com l’anarcosindicalisme?

La desigualtat ha calat en la vida quotidiana, en el sentit comú i ha suposat una degradació del concepte d’igualitarisme. Per exemple, la creença en la meritocràcia és més gran en països menys igualitaris. Però la igualtat, en el sentit més profund, no ens ha abandonat del tot mai, i és la llavor del malestar actual, d’una mirada més crítica que advoca no  per la igualtat d’oportunitats, sinó per a atendre a les necessitats bàsiques, entre d’elles l’autorealització. No és més digne un enginyer que un manobre.

 

Sobre la tensió entre individu i col·lectiu

La temptació és la de mirar a un passat idíl·lic amb nostàlgia, un passat d’unitat, anterior a la mercantilització i a l’individualisme i això és extremadament perillós. Les tradicions emancipatòries s’han mogut sempre dins aquesta tensió, segurament irresoluble. La necessitat de l’espai propi de l’individu, fora de la comunitat, per a construir la seva vida. Però aquest individu està dins una comunitat que ho facilita i promou. Estem en un moment, de crisi ecològica i global, en el qual l’atenció a la idea de projectes compartits cobren una nova dimensió. Podem defensar les formes de vida individuals que vulguem, però hem de construir i respectar col·lectivament els espais materials escassos.

 

Què paper poden jugar en el futur propostes com la renda bàsica?

Cap política seria és un remei per a tot. A mi m’interessa el substrat, incloure el dret a la subsistència com un dret fonamental. Si és l’eina tècnica adequada per a aconseguir-ho, s’ha d’estudiar atenent als seus matisos. Per exemple, si no es transforma el model de consum, seria una proposta bastant limitada.

El consum en la crisi ecològica

L’ecologisme s’ha vist durant anys com un luxe que no ens podíem permetre. L’ecologisme va trigar molt a arribar a la política, inclús entre l’esquerra. Ara hi ha certa revitalització, però la història no és lineal. No sempre és una acumulació de forces, també es donen explosions de canvi.

 

Quins elements o models prou atractius caldria per a construir una nova antropologia humana que enfronti la crisi ecològica?

Els valors de les elits (esforç, mèrit, qualitats) es van generalitzar com a model extens i adoptat per les classes populars, a convertir-se en una aspiració i es cola amb força a la vida quotidiana. Les persones que detecten aquestes falsedats solen ser aquelles que han viscut la fragilitat, l’experiència de la co-dependència de l’altre. S’altera la mirada i ara mateix tots estem vivint en certa manera aquesta fragilitat. Per exemple, els joves que estan expressant obertament el seu malestar, ansietat, depressió… La renúncia a la competició perquè se sap que pot ser destructiva si es generalitza com a estil de vida.

 

Com es resol la tensió entre la necessitat de singularitat i la igualtat?

El desig de ser superior és humà, la competència és natural i som en part animals jeràrquics, però també cooperatius i igualitaris. Sí, hi ha una tensió entre l’individu i el límit comunitari. Hi ha hagut moments de gran comprensió social (extensió de la igualtat) i propostes igualitàries, no sempre des de l’esquerra. Tendim a pensar que el passat més proper és el futur més factible immediat, però no té per què ser així.

 

Escolta la conferència

 

Bibliografia

César Rendueles: Contra la igualdad de oportunidades, un panfleto igualitarista

Nathaniel Rich – Perdiendo la Tierra

Hector Tejero Qué hacer en caso de incendio

Emilio Santiago Muíño- Rutas sin mapas

Luís Arenas-  Capitalismo cansado

[1] Aquest canvi està explicat al vídeo-assaig d’Adam Curtis “El siglo del yo”. Aquest autor estableix el canvi la període d’entre guerres, on el consum deixa de satisfer una necessitat per a servir a una imatge d’un mateix.