luthier

L’encant dels lutiers

Article: Fer de l’art un ofici

Un dels punts en comú que tenen bona part de les persones que es dediquen a oficis artesanals és justament el “vincle” que creen amb l’obra que estan creant. Això és el que passa a l’ofici, a l’art, del lutier. Un ofici amb encant. Sabem però què fa que aquest ofici sigui tot un art?

L’ofici dels lutiers (del francès luth-llaüt) es data a l’època dels joglars, on el llaüt era un instrument ben conegut i molts dels joglars de l’època creaven els seus propis llaüts.

Per arribar a ser lutier s’ha d’estudiar durant força anys per aprendre, en conjunt, la complexitat que ho conforma. Molts d’ells es traslladen a Itàlia, a Cremona per exemple, usen una antiga forma d’artesania de violins, violes, violoncels o contrabaixos, pròpia de la ciutat, i van desenvolupar una tècnica única en el món, cosa que va portar l’any 2012 a ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat, per la Unesco.

En tres-cents anys, la tècnica i els recursos per produir un instrument com el violí, format per unes 70 peces, no ha canviat ni variat gens.

Els lutiers no només construeixen literalment l’instrument, l’instrument en si no és la finalitat, no estem davant d’un pur objecte. El millor instrument és aquell que deixa que l’instrumentista s’expressi a través d’ell, és la veu pròpia de l’instrumentista. Perquè això succeeixi, el lutier fa màgia, la seva feina va des que se li fa l’encàrrec fins que arriba dalt d’un escenari, fins a ser tocat. Aquesta és la màgia, són els encarregats de fer que el músic, l’instrumentista, expressi la seva veu a través de l’instrument. I això, de senzill no té res. Alhora, el músic serà l’encarregat de fer sonar la creació del lutier.

Normalment és l’instrumentista qui va a buscar al lutier, no pas a la inversa. A casa nostra són ben pocs els que s’hi dediquin, per no dir que són 3 els grans reconeguts. Tots tenen un nivell absolut i impecable d’aquest ofici, que s’han anat guanyant al llarg de molts anys d’experiència i rodatge iniciat normalment com a restaurador, i que fa que se’ls demani expressament, per crear l’instrument, que parteix d’aquesta relació tan estreta entre instrument, instrumentista i lutier.

Tot pot començar anant junts, lutier i instrumentista, a buscar el material, la fusta, i saber quin és l’ideal de so que busca el músic. Hi ha lutiers que afirmen que d’un material discret, se’n pot fer una obra d’art. I és ben cert, és tot un embolcall de connexions que s’han de plasmar en un, a priori, simple objecte, que fa que fer-ho possible i real, per arribar-hi, calgui una mitjana d’uns quatre mesos de treball. Cada peça que es manipula al taller (de fet seria com un santuari), cada encaix que s’encola, necessita reposar i tot es fa per un per què, no hi ha res deixat a la improvisació. El so pot variar tant d’una manipulació a una altra, que necessita, per part del lutier, treballar-hi amb els cinc sentits.

Tal com ells mateixos defineixen, l’ofici de lutier deixa de ser un ofici per convertir-se en una forma de vida. És un artesà on tant hi troba satisfacció com patiment.

S’han de tenir posats els cinc sentits per poder assimilar i traslladar a l’instrument el què vol l’intèrpret o músic. S’hi ha d’estar ben implicat. Per aquest motiu, aquests constructors d’instruments, analitzen, palpen, la complexitat de l’instrument.

Diuen, que un violí sense ànim no sona. Doncs aquesta ànima és l’última peça que es posa dins d’un violí, és un pal petit que connecta la tapa amb el fons. S’ha d’anar canviant al llarg de la vida de l’instrument perquè l’ànima va a pressió i la fusta, amb el temps es va movent, cal anar-la ajustant. Ara, ja pot ser bo el violí, que si l’ànima no està ben posicionada o tensada, no sonarà.

No sé si és buscat el nom d’”ànima” a aquest petit pal però en tot cas, en aquesta complexa elaboració de tot el procés, acabar l’últim pas posant-li l’ànima, físicament, és com que tanca aquest cercle tan especial d’inici a fi. Un camí que comença al bosc tot passejant fins a l’escenari!