Feminisme i socialisme utòpic

Les reivindicacions de les socialistes utòpiques durant la primera meitat del segle XIX

Mary Nash, catedràtica d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, fa un repàs de les lluites col·lectives de les dones al seu llibre Mujeres en el mundo. Historia, retos y movimientos. Un dels capítols se centra en les dones en l’òrbita del socialisme utòpic i cita algunes lluitadores poc conegudes. A grans trets, el socialisme utòpic perseguia l’harmonia social i la pau mitjançant noves formes d’organització social, de producció i de relacions humanes.

Les feministes utòpiques van tenir una certa força entre 1820 i 1848. Van defensar canvis als espais públics i privats, als habitatges i en la cura i les tasques domèstiques. Estaven convençudes de la discriminació que vivien les dones malgrat les seves capacitats. Per aquest motiu, van identificar-se amb estils de vida diferents. Alguns dels noms més destacats d’aquest corrent són Suzanne Voilquin, Jeanne Deroin, Eliza Macauley o Anna Wheeler. Totes elles van qüestionar les limitacions i les restriccions imposades a les dones i van treballar per la igualtat.

La influència de Robert Owen, un dels màxims exponents del socialisme utòpic, va causar una forta mobilització cooperativista i sindicalista a l’Anglaterra d’aquells temps. De fet, el moviment owenista va proposar noves formes d’organització que contemplaven, entre altres aspectes, la llibertat religiosa, l’educació popular o els drets de les dones. Seguint les alternatives comunitàries a la família individual plantejades per Owen, Francis Wright i Emma Martin van idear mesures molt innovadores per a l’època i que revolucionaven els espais domèstics, com cuines i menjadors col·lectius o guarderies per als infants.

En resposta a un escrit de James Mill rebutjant la participació política de les dones, els irlandesos Anna Wheeler i William Thompson van escriure Llamamiento a una mitad de la raza humana, las mujeres, contra las pretensiones de la otra mitad, los hombres, para retenerlas en una esclavitud política y, en consecuencia, civil y doméstica. Wheeler i Thompson denunciaven l’opressió femenina i la desigualtat en el matrimoni.

Segons les owenistes, una societat autènticament democràtica només seria possible amb la igualtat entre els sexes i amb una nova organització basada en la cooperació mútua i la propietat conjunta. Per Owen, els principals elements de desunió eren el matrimoni, la religió i la propietat privada. Les feministes owenistes van ser especialment crítiques amb la noció de família i van reivindicar la seva reforma. Per elles, la institució familiar era la seu de la subordinació femenina.

També a França el socialisme utòpic va assolir un notable protagonisme, en aquest cas de la mà de Saint-Simon. Les seves deixebles van reclamar l’emancipació femenina en publicacions com La Femme Nouvelle, La Tribune des Femmes o La Femme Libre. Les anomenades saintsimonianes van optar per desenvolupar una esfera separada de cultura femenina. La Tribune des Femmes, per exemple, es va decantar per publicar només articles escrits per dones. L’emancipació sexual com a base de la llibertat femenina era un altre punt característic del feminisme saintsimonià, que va arrelar especialment entre les dones treballadores i artesanes.

Algunes socialistes utòpiques franceses a destacar són Claire Démar, que va assenyalar que les dones eren tractades com esclaves dels homes, o Suzanne Voilquin, que va ressaltar l’amor i la maternitat per a l’emancipació femenina. Flora Tristán, per la seva banda, va descriure la doble explotació de les dones treballadores. Estaven explotades pel sistema econòmic capitalista, igual que els seus companys proletaris, però alhora patien també una subordinació específica com a dones. Tristán va exigir als homes proletaris la igualtat de tracte, que tindria efectes positius per al conjunt de la classe obrera. Va ser també una de les primeres dones a unir la causa socialista i el feminisme i a parlar d’una internacional proletària. Ho va fer al seu llibre Unión obrera. Com moltes altres feministes, Tristán va subratllar el pes de l’educació per a l’emancipació femenina. Tot seguit reproduïm un fragment molt il·lustratiu de les seves idees:

“Reclamo derechos para la mujer porque estoy convencida de que todas las desgracias del mundo provienen de este olvido y desprecio que hasta hoy se ha hecho de los derechos naturales e imprescriptibles de ser mujer. Reclamo derechos para la mujer porque es el único medio de que se preste atención a su educación, y porque de la educación de la mujer depende la del hombre en general, y particularmente, la del hombre del pueblo”.