Està en risc, l’Estat de Benestar?

21-10-2021

Ester Albesa, doctora en sociologia i especialista en sistemes de benestar europeus va exposar, primerament, una categorització de les tipologies d’Estat de Benestar, fent comparatives en els seus nivells de serveis i prestacions, igualitarisme i protecció social. Finalment, vam parlar de quins són els condicionants que afegeixen pressió als sistemes de protecció social i per què els canvis socials des dels anys 70 fins ara demanden una reformulació.

 

En la primera part de la ponència, Ester Albesa va explicar el concepte d’Estat de Benestar, relatant una breu història del seu desenvolupament:

“Els Estats de Benestar són models d’organització política, social i econòmica, assolits sota el capitalisme, dirigits a promoure la igualtat social dels ciutadans i a protegir-los dels principals riscos socials”.

Una breu història

Els primers sistemes de protecció, coneguts com a “Estats Socials” naixien a Alemanya sota els règims de la República de Bismarck (1871-1890) i la de Weimar (1918-1933). És a l’Anglaterra postbèl·lica, durant els anys quaranta que es comença a utilitzar el terme Estat de Benestar, a la llum de l’Informe Beveridge .

Nota: La concepció dels Estats de Benestar beuen de la teoria econòmica keynesiana, que a grans trets postula que l’Estat ha d’intervenir per a evitar els cicles econòmics negatius. Aquest major intervencionisme es contraposava a la teoria clàssica d’Adam Smith (els mercats s’autoregulen si se’ls deixa en lliure desenvolupament) que el Crack del 29 havia posat en qüestió. Així, per exemple, l’Estat havia d’invertir en tot allò que fos deficitari pel capital privat, però necessari per a la ciutadania. Les polítiques keynesianes estan en la base dels sistemes d’Estat de Benestar i en grans programes de recuperació, com per exemple el New Deal de Roosevelt per a la reconstrucció europea post Segona Guerra Mundial.

 

Els objectius de l’Estat de Benestar són:

  • Incrementar el benestar, la cohesió social i la igualtat entre ciutadans.
  • Mitigar la reproducció de desigualtat social a través de la redistribució de recursos.

Hi ha diferents formes d’accés a la protecció social:

  • Universal: tot ciutadà té dret a accedir-hi (seria el cas del nostre sistema de Salut)
  • Contributiu: a partir de cotitzacions prèvies (serien les prestacions per atur o les jubilacions)
  • Assistencial: només un sector és el beneficiari (per exemple, individus sense ingressos o per sota del nivell de pobresa)

 

A Europa existeixen diferents models d’Estat de Benestar, segons el grau d’intervenció de l’Estat o el pes entre agents privats i públics:

  • Continental o conservador (Alemanya, França) – l’accés a les prestacions depèn de la contribució que s’ha fet prèviament.
  • Liberal o anglosaxó (Regne Unit) – la provisió de serveis està fortament privatitzada. L’accés a prestacions assistencials està fortament vinculats a la comprovació de les situacions de cada persona.
  • Nòrdic o socialdemòcrata – Universal i estès. A més, la gran quantitat de serveis a les dones (escoles bressol, permisos retribuïts, etc.) descarrega les famílies de la responsabilitat en les cures.
  • Mediterrani (Grècia, Itàlia, Espanya) – protecció mixta (predomina el sector privat en amplis àmbits) hi ha un dèficit històric en serveis i prestacions. En part, propiciat per la importància del nucli familiar en la cultural mediterrània, la família carrega amb bona mesura de la responsabilitat sobre les cures (nens, avis), que sovint recau en les dones.

 

Els reptes de futur

D’entre les teories d’anàlisi, la ponent esmena la hipòtesi dels “problemes pressió”, aquesta hipòtesi estudia les dinàmiques que incrementen la pressió sobre els sistemes de Benestar i estipula que són:

  • Nous riscos socials – com l’envelliment demogràfic amb el consegüent increment de necessitats de cura. També els canvis en la família, en part provocats per la incorporació massiva de la dona al mercat laboral que ha generat una crisi del model informal de cura i que resulta en més necessitat de serveis per part de l’Estat.
  • Cicles econòmics: les crisis econòmiques resulten en un augment de les demandes d’ajuts econòmics assistencials i de prestacions per atur, per exemple.
  • La desindustrialització : amb fenòmens com la globalització, que ha incrementat els fluxos de persones a nivell internacional, redissenyant les piràmides poblacionals, és a dir, els volums i característiques de les poblacions a donar servei.

 

Nota: Els canvis sociodemogràfics en relació amb les polítiques i configuració dels estats són un dels aspectes més estudiats actualment: canvis en la família (matrimonis, fecunditat), mortalitat i migracions són els components demogràfics bàsics i que han experimentat grans i profunds canvis en les últimes dues dècades:

  • L’esperança de vida s’ha incrementat molt en pocs anys. No només som més persones les que sobrevivim més enllà dels 52,6 anys (esperança de vida el 1960), sinó que ho fem durant més anys (l’esperança de vida s’ha incrementat 40 anys des del 1920).
  • Els canvis en la família:
    • Una gran baixada de la fecunditat junt amb la
    • posposició en el temps dels matrimonis i de l’edat per al primer fill/a.
    • La incorporació de la dona, l’educació i el mercat laboral, que modifica el sistema de cures tradicional que recau sobre elles i, per tant, augmenta la demanda sobre els estats.
  • La globalització i la desigualtat al món han propiciat el moviment de persones, incrementant-se els fluxos migratoris (que a Espanya va assolir el seu nivell màxim en el 14% sobre la població total l’any 2014).

 

Els indicadors sobre la pressió en l’Estat de Benestar són:

  • El dèficit públic. Actualment la mitjana europea està en el 7,2% del PIB i es va incrementar força en alguns països durant la crisi del 2007, sobretot els de la perifèria de l’Euro (Grècia, Itàlia, Espanya).
  • La taxa d’atur: s’incrementen les demandes de prestació per desocupació. Les xifres de la zona euro estan entre el 7 i el 12% d’atur.
  • Els nivells de despesa pública: aquests indicadors mostren que els índexs de despesa pública han anat fluctuant en períodes d’expansió i contracció. En les crisis econòmiques s’incrementen les necessitats i es posen en marxa els anomenats estabilitzadors automàtics (prestacions, programes públics, assistencialisme…).

 

Com evolucionen ara els Estats de Benestar a Europa?

Tot i parlar d’Estat de Benestar, cal aclarir que no hi ha un model homogeni, inclús en les seves diverses formes hi ha diferències. Per a una millor compressió , caldria analitzar cadascun dels països.

  • Evolució de la despesa: en països amb major tradició, la despesa en protecció social s’ha congelat, mentre els altres models han anat incrementant la despesa fins a apropar-se als models amb més recorregut.
  • Hi ha hagut una mercantilització, és a dir, gran part dels serveis han passat a empreses privades.
  • Les despeses per a les pensions s’han incrementat, a diferència d’altres serveis de protecció com les discapacitats.
  • La despesa pública en sanitat s’ha incrementat des dels anys 70 fins al moment actual.

Segons aquests indicadors no es pot parlar d’un desmantellament dels Estats de Benestar. Però sí indiquen que els models de previsió (en què es destina la despesa) estan molt inclinats a les prestacions econòmiques per sobre dels serveis.

L’indicador de la taxa de pobresa s’utilitza per mesurar com les mesures públiques intervenen per augmentar la igualtat social, per mesurar la fortalesa de l’Estat de Benestar. Espanya és el país amb major taxa de pobresa de la UE, fins i tot per sota de Lituània. Aquesta realitat ve donada principalment pel que s’anomena mercat dual, que significa que hi ha dos mercats de treball, un precari (temporal, amb baixes qualificacions i sous) i un principal (amb cobertura de drets laborals, estable i amb bons sous). A tota Europa des de 2002, s’han incrementat les taxes de pobresa en termes generals.

 

Quins són els reptes de futur?

  • Hi ha més pressió sobre els Estats de Benestar.
  • Existeixen nous riscos que s’han de cobrir.
  • Hi ha tendència a més prestacions i menys serveis.
  • Es dóna una remercantilització dels serveis.
  • Es dóna una refamiliarització, per manca de serveis i la família s’ha de fer càrrec de les cures, que torna a recaure sobre les dones.
  • S’estan incrementant les taxes de pobresa i la desigualtat.

 

Conclusions:

  • No es pot parlar de desmantellament. Els models europeus són únics al món i garanteixen cohesió social i igualtat. No existeix en molts països del món, incloent-hi alguns de capitalistes com EUA.
  • Cal readaptar els Estats de Benestar a les noves necessitats i riscos socials, i incrementar la despesa pública per garantir prestacions i serveis suficients.

 

Veure la conferència

 

Per a més informació, us recomanem alguns articles:

Estat de Benestar a Catalunya i a Espanya. Vicenç Navarro

La reforma ineludible. Irregularidades e inercias del mercado de Trabajo en España– Luís Garcia Garrido

Keynes contra el Coronavirus. Daniel Castillo Hidalgo para The Conversation