Després de la destrucció de la classe obrera

Santiago López Petit

La pèrdua de consciència de classe deixa inactiva l’última fase de la revolució segons Marx, aquella en la qual els treballadors aconsegueixen abolir l’estat capitalista i avançar cap a una societat més justa organitzada segons la consigna: “de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats”. Aquesta pèrdua de consciència no és un oblit sinó un procés material planificat de destrucció de la cultura i de les formes de vida pròpies d’un subjecte polític que en un moment es va anomenar “proletariat”.

Certament apel·lar avui a la classe obrera com una unitat política lligada al treball és equivocat. Hi ha classes socials evidentement, qui pot negar-ho? Però els interessos de classe no són simples i objectius sinó que formen una complexitat difícil de destriar. D’altra part, la mateixa noció de treball ha canviat completament. L’antiga classe treballadora no és homogènia i com a molt sembla constituir una força anònima que refusa el que hi ha. Això quan ho fa com a França amb les armilles grogues. No és estrany, doncs, que el populisme que borra qualsevol contingut de classe sota la preeminencia d’un poble unit a un líder tingui cert avantatge a l’hora d’interpel·lar aquests moviments socials.

Ara bé, hi ha una altra possibilitat que és la politització de l’existència, la construcció des de baix de formes de vida que impugnen i se separen del que hi ha.