Criminologia pràctica per a un món complicat

03-01-2022

La criminologia és la ciència que estudia el delinqüent, la víctima, el delicte i la reacció social. Però qui i com defineix què és un delicte? Tenen alguna cosa en comú un assassí, un polític corrupte i un carterista? Com ajudem la víctima sense tancar la gàbia i llençar la clau? Un violador es pot rehabilitar? Quina relació hi ha entre l’urbanisme i la delinqüència? Aquest curs és una introducció als principals reptes d’aquesta disciplina i a les seves múltiples mirades, per així intentar que el món ens desconcerti una mica menys.

Descobreix més sobre el tema llegint l’entrevista que hem fet a Roger Mancho, sociòleg i criminòleg. Actualment, treballa com a analista de dades del Departament de Justícia, i té experiència professional com a docent universitari i de col·lectius professionals, com a investigador i en el camp de l’execució penal:

 

A la descripció del curs que impartiràs a partir del gener al centre cívic Casa Golferichs s’afirma que “La criminologia és la ciència que estudia el delinqüent, la víctima, el delicte i la reacció social”. Partint d’aquesta breu definició, explica’ns, a grans trets, la diferència entre criminologia i criminalística.

La criminologia, al contrari del que molta gent pensa, pertany al camp de coneixement de les ciències socials i de fet comparteix part dels referents, tècniques i models explicatius de la sociologia, l’antropologia i part de la psicologia. En canvi, la criminalística està molt més relacionada amb el camp de les ciències naturals, com la física o la biologia.

En segon lloc, la criminalística és una ciència o un conjunt de mètodes i tècniques orientades a explicar com s’ha produït un delicte concret, per exemple en el marc d’una investigació policial, i generalment té per objectiu acabar identificant l’autor o autors d’un delicte greu. La criminologia, en canvi, estudia qüestions més generals com són les causes del delicte, les seves conseqüències a nivell judicial, social, o penitenciari; com dissenyar intervencions i programes de rehabilitació i reinserció però, sobretot: treballar en la prevenció del delicte tant a nivell individual (per exemple, amb persones que ja han comès algun delicte o bé que per les seves característiques i trajectòria és molt probable que ho acabin fent), o a nivell social. De fet, la major part de la delinqüència no s’explica per la “maldat” (que jo no sabria ni com definir…), la psicopatia o coses per l’estil, sinó per les condicions de vida a les que estan sotmeses capes cada vegada més àmplies de la societat, que, a través de diferents processos augmenten les possibilitats que algunes persones acabin cometent algun tipus de delicte.
En resum, podríem dir que mentre que la criminalística s’ocupa de l’esclariment del delicte concret, la criminologia intenta entendre el paper del delicte en la societat: què el causa, quins efectes té, com prevenir-lo i com tractar-lo per reduir el risc de reincidència.

 

Quins aspectes de la criminologia tractareu en aquest curs introductori?

Com bé dius es tracta d’un curs introductori. L’objectiu és sobretot donar una visió panoràmica i plural de les diferents perspectives d’aquesta ciència, els diferents problemes que tracta i alguns dels punts que generen més debat dins de la pròpia disciplina, els seus límits i, és clar, els seus esculls.

A un nivell més personal, també m’agradaria contribuir, per poc que sigui, a que es conegui aquesta ciència pel que realment és, i no per la imatge estereotipada i gens precisa que sovint es transmet a les sèries i programes de televisió, a vegades amb la complicitat dels propis criminòlegs.

Així, el que veurem és un recull de les principals escoles o perspectives de la criminologia, també una mica de la seva història, els problemes que ha intentat contestar al llarg del segle XIX i XX i els nous reptes que té amb el segle XXI. Veurem també qüestions relacionades amb la delinqüència a les grans ciutats, com Barcelona, o també qüestions relacionades amb la delinqüència juvenil, la violència masclista o els delictes d’odi.

Per últim, tractarem algunes qüestions relacionades amb la violència sexual i intentaré fer-ho sempre des d’una vessant divulgativa, procurant no caure en el sensacionalisme però de les que és imprescindible parlar obertament. Ja no perquè sigui un curs de criminologia, sinó perquè com a societat no podem ignorar que aquestes coses passen més a prop del que pensem. Per tant, tothom hauria de tenir un coneixement mínim respecte a què fer i què dir (i sobretot: què no fer i què no dir) davant d’un cas de violència masclista, agressió sexual o altres situacions greus.

 

Fent un repàs de la teva experiència professional, veiem que anys enrere vas exercir com a docent del grau en Criminologia de la UAB. Quines sortides laborals ofereixen aquests estudis?

No ens enganyem, la criminologia és una ciència jove a Catalunya i a la resta de l’estat i els seus graduats tenen seriosos problemes d’inserció professional. Això es deu sobretot al poc reconeixement de la formació tant a les diferents administracions públiques, com a les entitats del tercer sector que treballen amb problemes socials on els criminòlegs tenen les competències professionals per treballar-hi. Part d’aquest problema és deu al poc coneixement general que existeix de la disciplina. De fet no és estrany que quan dius que ets criminòleg et contestin alguna cosa així com: “Ah, un CSI!” o bé “Posem llum a la foscor”.

De fet, quan pensem en criminòlegs, els propis criminòlegs, sovint només pensem en investigadors de les universitats, policies, professionals de l’execució penal (presons, justícia juvenil, mesures penals alternatives,…). Però hi ha molt més camí a recórrer com ens recorden col·lectius que treballen en un urbanisme en clau de gènere, i es que la seguretat en l’àmbit públic és una temàtica rabiosament criminològica. També el paper dins de les escoles i les aules per ajudar a detectar situacions de risc pels infants o la prevenció a clubs esportius i entitats. Haig de dir però que els darrer 10 o 15 anys hem millorat àmpliament en matèria d’inserció laboral dels criminòlegs. Però sí, encara cal obrir espais on els criminòlegs puguin aportar els seus coneixements.

 

Què és el que més t’apassiona o t’atrau de la teva professió? Què et va fer escollir-la?

Al llarg dels anys m’he emocionat amb pràcticament tots els temes que he tractat, però suposo que un dels que més m’ha interessat al llarg dels anys és el de la delinqüència juvenil. Ara bé, els temes de seguretat pública, models policials o la prevenció també són temes cada vegada més interessants. De totes maneres em sembla que una de les coses que més m’agrada és justament explicar aquesta disciplina i fer-ne divulgació.

 

En general hi ha una percepció d’inseguretat, que hi ha molta petita delinqüència, però també riscos seriosos, com les agressions sexuals. Ara succeeixen més o és que tenim més informació? Quin paper hi juga la premsa en la percepció de la delinqüència i el crim?

Bé, aquesta és una mica la realitat de la delinqüència a la majoria de llocs amb els que ens podem comparar. Hi ha molts delictes petits i relativament lleus? O el problema de la seguretat és que hi ha uns poc delictes molt i molt greus? El cert és que les dues afirmacions són correctes.

Sovint tenim una visió una mica ingènua sobre les notícies i els mitjans de comunicació, especialment dels que llegim o seguim, entenent-los com a mers transmissors d’informació. La realitat és que entre que es produeix un fet de qualsevol tipus fins a que queda plasmat en un article, notícia o una columna d’opinió, passa per un munt de decisions, més conscients o menys,  més tècniques o més ideològiques, més partidistes o menys. Tot això fa que com a consumidors accedim a un relat o un altre i és per això també que alguns mitjans de comunicació són, bàsicament, sistemes organitzats de generació d’opinió pública. Això no vol dir que no hi haig problemes objectius i molt greus de seguretat, sobretot a grans ciutats com és Barcelona. Però què s’explica, com, amb quins detalls i de de quines tribunes té una importància enorme en la sensació de seguretat que, per cert, és un component importantíssim de la seguretat. Però d’això ja en parlarem.

 

La sèrie Crims ens fa passar l’estona, tot i que parla de casos sovint escabrosos… Per què creus que tenen tant d’èxit aquest tipus de propostes?

No t’ho sabria dir, la veritat és que com a molt he vist dos o tres episodis, ja fa força temps i sobretot perquè es tractava d’un cas que coneixia bé. En tot cas, per què tenen tant d’èxit? Suposo que pel mateix que les pel·lícules de terror, connecten directament amb emocions bàsiques i viscerals. Dit això, tampoc voldria semblar un hater del programa, que no sóc. És simplement que és un gènere que no m’interessa gaire.