04/06/2020

Jo Spence

Jo Spence (Londres, 1934-1992) és una de les figures clau de la fotografia contemporània dels anys setanta i vuitanta, moment en el qual la crítica de la representació i el feminisme estaven a l’ordre del dia. Parlar d’ella és entrar en les qüestions i debats sobre la construcció de la identitat més determinants dels nostres dies.

En els seus inicis, juntament amb Hannah Wilke, qui ja als anys seixanta parlava del gènere i del cos com a vivència física i psicològica i de com la societat patriarcal modela el paper de la dona, amb obres com S.O.S. Starification Objects Series (1974), Jo Spence va adoptar un discurs crític a través del qual qüestionava els rols de la dona i la maternitat, de la feminitat i la pressió de la publicitat en la creació d’arquetips i convencions estètiques, amb obres com Who‘s Holding the Baby? (1978). Seguint a Pierre Bourdieu, Jo Spence afirma que hi ha una ideologia de la imatge, una estètica clarament dominada i prefigurada, creada artificialment per la societat patriarcal.

   

Jo Spence, com Hannah Wilke, exhibeix una obra autobiogràfica d’una duresa i sinceritat poc vistes anteriorment (en el cas de  Hannah Wilke ho veiem a Intra-Venus Series, 1990-1993). Amb 46 anys li van diagnosticar un càncer de mama i a partir d’aquí el seu treball va derivar en la representació del dolor i l’evolució de la pròpia malaltia, com es mostra en la seva colpidora obra The Picture of Health (1982), un autoretrat proper a la teràpia, valent i trencador. Ella mateixa diu ...durant la meva recuperació vaig agafar la càmera al meu cos, la meva evolució i la meva pròpia història”. De fet, el càncer i també la Sida han estat les dues malalties més silenciades, maleïdes i injuriades.

 

Si fem una retrospectiva de l’obra de Jo Spence, veiem que es dirigeix a la creació i crítica de l’àlbum familiar i del rol de la individualitat, de l’arxiu familiar a l’autoretrat, en aquest voler controlar la imatge que donem als altres. La seva obra ens parla de la representació d’allò que mai es vol mostrar en un àlbum, de la malaltia, el dolor, els abusos, els divorcis, la decadència, temes volgudament oblidats i que ella va treure a la llum en el món de l’art i de la crítica. Distanciant-se, així, de les creacions típiques dels àlbums de família, Jo Spence ens ofereix i proposa una visió de si mateixa molt diferent dels rols socials imperants, una crítica amarga als mites que crea la mateixa institució familiar.

Els àlbums familiars són en si mateixos una visió representativa de la cultura en la qual estem immersos; tal com ella mateixa deia, són una construcció visual consensuada per la majoria que ens ve imposada de forma velada i constant en la nostra quotidianitat. Tots volem ser i projectar-nos vers als altres com a éssers feliços, com a éssers complets, i sempre ho fem des de la representació dels altres. La mort o el dolor són temes tabú, tal com escriu Susan Sontag a Regarding the Paint of Others, els expulsem de les nostres representacions vers als altres. En una societat de consum, d’adquisició fàcil d’una felicitat efímera i d’una banalització i teatralització del dolor aliè, les obres de Jo Spence i de Hannah Wilke són un enfrontament amb un jo més profund i sincer.

 

Pujar