05/06/2020

Jen Davis

Jen Davis és una fotògrafa dels Estats Units que els darrers 14 anys ha estat treballant en una sèrie d’autoretrats enfrontant-se a temes com la bellesa, la identitat i la imatge del cos. També ha estat explorant a l’home i a la dona com a subjectes i està interessada en la investigació de la idea de relació, tant física com psicològica, amb la seva càmera.

La recerca de la llum, del color, de la bellesa, en les imatges de Jen Davis, intenten seduir a l’espectador. S’ajuda de tots aquests elements per acompanyar-se a ella mateixa, protagonista de les fotografies. El projecte “Eleven years” parla sobre el temps, sobre el creixement i la maduresa d’una jove que comença a mirar-se als 22 o 23 anys, que es mira i troba inseguretats, vulnerabilitat, es pregunta sobre la societat, i utilitza la càmera per anar contestant aquestes preguntes.

 

El procés de fotografiar-se es torna un diàleg amb ella mateixa, un intent de trobar la pròpia veu. Al principi només es buscava a ella mateixa, de manera innocent i intuïtiva, però a mesura que anava creixent, començà a preguntar-se per temes més profunds, més complicats. La càmera es convertí en el vehicle per explorar, per seguir qüestionant-se, per posar-se en joc, per posar cara a les seves inseguretats i poder deixar-les anar en el seu treball, en forma de fotografies. Explica que sempre hi havia el doble joc entre allò que estava passant, allò que sentia i el moment de fer-se les fotografies, i recorda el procés de fotografiar-se com estar en un tràngol.

Tot i que el tractament del cos esdevé una part bastant central en el projecte “Eleven years”, no volia que el treball es centrés només en aquest aspecte, de manera que parla sobretot de sexualitat, sobre la relació amb ella mateixa, amb el món i amb els homes.

Una de les seves referents és Laura Letinsky amb el projecte “Venus Inferred“, en el qual l’autora fotografia a parelles a casa seva en actituds íntimes. Quan Jen va descobrir el llibre li va semblar gairebé pornogràfic, com si no el pogués mirar, com si no tingués el permís per fer-ho. El va comprar, i el va estudiar aquella mateixa nit. A partir d’aquell moment, va començar a buscar aquesta intimitat, sensualitat i erotisme en ella mateixa.

Quan va acabar la universitat va seguir amb el projecte, ja sense crítiques i sense estar sota la mirada de ningú. Va començar a treballar per a ella mateixa exclusivament i es va començar a preguntar sobre la seva imatge pública i privada. Va anar arriscant-se cada cop més, mostrant-se de maneres que per a ella eren vulnerables i va adonar-se que això l’empoderava, sentia que estava agafant el control de com representar-se, decidint com es volia mostrar.

 

A nivell compositiu Jen Davis està fascinada per la combinació de la llum groga i blava i moltes vegades la fa protagonista. En moltes de les seves imatges el lloc, la llum i la composició fan que aparegui en escenaris que d’una altra manera, si es centrés només en l’exploració psicològica i física, no hauria escollit. Hi ha una recerca constant de combinacions de color i de llum, un intent de trobar bellesa, de trobar gairebé perfecció compositiva. D’aquesta manera, hi ha una recerca de la bellesa constant que la persegueix, o que ella mateixa persegueix en totes les imatges. I és aquesta combinació, la recerca constant de la bellesa estètica alhora que explora la seva identitat de manera tan sincera i profunda que fa que les seves imatges siguin tan potents.

 

Pujar